LA FLOR ROMANIAL. Rondalla popular mallorquina




Diuen que era un rei malalt de les cames,
ni els metges més doctes no hi troben remei,
els gemecs arriben als camps i a les places,
els savis s'apleguen anit en consell.

D'entre tots s'aixeca un pobre herbolari.
Diu que té el secret de curar aquell mal:
que qualcú parteixi serà necessari
cercar l'estranya flor romanial.

Tres fills que té el rei han partit tot d'una.
Son pare els promet -potser no ho creureu-:
que aquell que un bon dia porti la fortuna,
d'ençà d'aquell dia seà son hereu.

En tocar migdia, prop d'un encreuat,
empren cadascun el propi camí;
quan es despedien tots tres han pactat que,
passat un any, tornaran aquí.

En Bernadet xiula, compareix una àguila
disposada a fer tot quant ell voldrà.
Ell l'havia treta dels fons d'una gàbia,
car més s'estimava veure-la volar.

Cavalca a l'esquena i agafa'm les ales.
Remuntà les boires, saltaren la mar.
Enmig de les ones, agrestes i blaves,
perdut i salvatge, s'alçava un penyal.

A dins una escletxa, oberta en la roca,
la flor venturosa s'oculta del sol,
la mà no hi arriba, ai, quasi la toca,
si els dits li creixien, la prendria al vol.

-Talla'm una cama, perllonga la mà;
colliràs tres flors en un sol ramell,
et serviràs d'una, que subjectarà
la cama trencada d'aquest pobre ocell.

Passaren els dies del temps que fixaren.
El germà major volia la flor:
ses mans envejoses, ai, que l'ofegaren,i
en un arenal enterrà el seu cor.

Son pare va fer-lo hereu de l'imperi:
li posà la capa de vellut vermell,
mentre al germà mort, en son captiveri,
talment una canya li creix un cabell.

Passava un pastor, va fer-ne un flabiol,
la veu com de flauta començà a sonar.
la gent escoltava el plany,
que en un volarribà a l'oïda del propi germà:

-Pastor, el bon pastor,
tu em toques i no em fas mal.
M'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.

Son pare va entendre la veu que cantava
-ningú se'n recorda, amb tant de sarau-.
El pastor insistia, la cançó tornava
i esfereïa la gent de palau:

-Germà, el mal germà,
tu em toques i em fas mal.
M'enterrares dins l'arena
per la flor romanial.

De pressa acudiren on era enterrat:
la flor que guardava li tornà la vida.
La festa es va estendre pel bosc i pel prat
i els carrers s'ompliren de murtra florida.


Versionada per: Gabriel Janer Manila i Feliu Gasull



































L'ALFÀBREGA, inspiradora d'històries


De l'alfàbrega se n'ha parlat molt i se li han atribuït moltes virtuts i propietats, entre les quals estan les màgiques i afrodisíaques.
En el llibre el DECAMERON, de Giovanni Boccaccio trobem una trista història on l'alfàbrega pren protagonisme.
La jove Lisabetta de Messina, germana de tres rics mercaders, s'enamora del jove aprenent Lorenzo de Pisa. El seu amor el porten en secret ja que els germans desaproven aquesta relació.
Una nit, el seu amor és descobert. En venjança i per salvar l'honor familiar, d'amagat d'ella, assessinen a Lorenzo. Passen els dies i Lisabetta anyora el seu amor, el busca però ningú sap donar-li raons de la seva absència. Una nit, Lorenzo se li presenta en somnis i li revel.la el seu tràgic fi i el lloc on està enterrat. Desesperada, Lisabetta va al lloc indicat i descobreix el cadàver enterrat del que se li emporta el cap, enterrant-lo dins d'un test on hi planta una alfàbrega.
Els germans no entenen les raons per la que la seva germana està obsessionada per aquesta planta, de la qual no se'n separa ni de nit ni de dia. Amoïnats, una nit li prenen el test i arrenquen l'alfàbrega, descobrint el cap de Lorenzo ocult entre les arrels.
Lisabetta mor d'anyorança i de pena.