Regals naturals: UN COIXÍ TERAPÈUTIC.



Necessitarem:

500 gr. Grana de lli
50 gr. Flor d’espígol
Roba de cotó
Les quantitats són aproximades.

Amb roba de cotó farem una coixinera que faci uns dos pams de llarg per un d’ample, més o menys.
L’omplirem amb la grana de lli i l’espígol i el tancarem amb un repunt de la màquina de cosir o amb un velcro, si som més virtuosos amb la costura.
Li podem fer una funda de roba de cotó estampada ben bonica, si volem.

Aquest coixí l’hem de fer servir de la següent manera:
El posem en el microones 1 o 2 minuts.
Ens el posarem allà on notem dolor: cervicals, genolls, ronyonada.
Notareu de seguida un descans molt agradable.

La grana de lli conté molts àcids grasos. Aquests, l’escalfor la mantenen molt de temps, pel que va molt bé per alleugerir dolors musculars i d’articulacions.
També van molt bé els pinyols de cirera; d’altra banda són ideals per a fer massatges.
L'espígol ens proporciona un aroma especial, relaxant, calmant i antisèptic.
Escalfor i aromateràpia.

Què és Nadal avui?

Com cada any arriba la festa del consumisme disfressada de festa religiosa, casolana, curulla de tradicions i germanor. I què més!!
Si que potser hi ha cases que encara es celebra el Nadal com abans, no dic pas que no, però el bombardeig al que estem sotmesos des de fora fa que cada vegada es faci menys.
D’entrada, el menjar. Però què passa? És que ens hem begut l’enteniment? Per què hem de menjar com si s’acabés el món, el regim a fer punyetes, comprar la llagosta amb hipoteca,... és igual, el colesterol, la pressió, el sucre fan un kit-kat, passat Reis ja anirem a urgències a que ens ho posin a lloc.
I els regals? Com es nota que la gent ha cobrat la paga extra, i si no, la visa fa el fet, i comprem, comprem, comprem, com més andròmines millor. Si us plau, que el món NO s’acaba.
I la tele, que només fan que posar aquestes pel.lícules americanes d’esperit nadalenc tant ensucrat com irreal. I ens les mirem pensant en el fons que, ojalà en Santa i en Rudolf fossin de debó.
El problema està en que encara que no volguem estem dins del sistema, i vulguis o no t’enganxes a l’engranatge. Per poc que vulguis, aprofites per comprar allò que durant tot l’any no ha pugut comprar-te i creus que ja se’t fa imprescindible de tenir (ho sigui o no); o compres tota una caixa de gambes de les bones a un preu que, fora d’aquesta època n’hauries comprat tres.
I ens quedem contents i satisfets, i ens consolem pensant que “un dia és un dia”, “que també ens ho mereixem”.
El concepte originari del Nadal s’ha tornat simbòlic. Només queda el pessebre i la misa del gall, res mes.
Quan s’ès petit, l’esperes amb delit i il.lusió per una raó molt simple i material: els REGALS. Ja de petits som uns materialistes. La diferència de quan som petits a quan som grans està que de petits no sabem que rebrerem mentre que quan som grans tot depèn del pressupost que tinguem.
El pitjor de tot són els dinars familiars. No dic pas que no m’agradin els dinars amb família però sembla com una obligació el retrobament familiar. I és aquí on es posa a prova lo millor i lo pitjor de nosaltres. Per què s’han de dissipar durant uns dies els problemes que tot l’any punxen?. Com anyoro els meus primers Nadals, sense problemes, traumes ni neguits, bé neguits si, un, què em cagarà el tió? Per què tot canvia? Fer-nos grans és dur. Som com un home del sac en el que hi carreguem de tot: el que hem fet i els que ens han fet, com ens hem tornat i el que hem donat, les il.lusions i els desenganys, els encerts i les equivocacions,... i amb aquest sac hem de saber poder caminar, i costa.
Bon Nadal.

L'hora del conte. EL REI MALALT

Vet aquí que una vegada hi havia un rei trist. Sempre estava cansat, avorrit, desganat i fastiguejat. Els servents s’esmerçaven per cuinar-li els millors plats però no li venia de gust res. Les nits se les passava en blanc, donant mil voltes en el seu llit de plomes i llençols de fil amb brodats d’or i seda. Els llevava amb ulleres i la llengua més eixuta que el paper d’estrassa.
Els metges no sabien què fer: sagnies, beuratges, res sanava el rei. Poc a poc, anava perdent el interés pel reialme, el seu poble i per ell mateix. Anava deixat, brut, mal afaitat i malhumorat.
Fins que un dia, el rei fart d’aquell estat en que es trobava, prengué una determinació. Feu una proclama demanant que si algú sabia quin era el remei per a la seva malaltia el recompensaria amb el que ell desitgés.
Al cap de poc, una llarga fila de metges, sanadors, fetillers i altres personatges s’aplegaren a les portes de palau. Però ningú es posava d’acord i les solucions no complagueren ni al rei ni a ningú.
Però va passar que una tarda, tornant el majordom cap a palau, es trobà a un pastor sota d’un arbre tocant la flauta i amb cara de felicitat. S’aturà i li digué:
-Noi, sortós tu que ets feliç, no tindràs pas tu el remei per a la tristor del rei.
-Oi tant que sí, però jo no soc pas metge, excel.lència.
-Tant és. Ni els metges amb tota la seva ciència li han trobat cura. Et vull immediatament a palau.
El majordom presentà el pastor al rei. El pastor es va mirar el rei i li digué:
-Majestat, el remei al vostre mal és una petita herbeta que creix a dalt la muntanya.
-Porta-me-la ara mateix, t’ho ordeno!
-Però senyor, aquesta planta només obra poders a la persona que la va a buscar i arrenca. Si voleu, jo us puc acompanyar allà on creix.
El rei, sorprès de la resposta, s’ho va pensar un moment i va contestar:
-Està bé, demà l’anirem a buscar.
-Convindrà que matinem perquè si no no faria el mateix efecte.
L’endemà, ben aviat, el pastor quan va anar a buscar el rei se’l trobà pujat a la carruatge reial.
-No, no, senyor rei, no podem anar amb carruatge. Perquè la planta faci el seu efecte se l’ha d’anar a buscar a peu.
I així va ser. Un xic mal humorat, el rei accedir de mala gana al canvi de plans que li suggerí el pastor. Poc a poc, rei i pastor emprengueren el camí cap a la muntanya. Mentre feien ruta, el pastor li anava explicant rondalles i cançons de tota mena i el rei, sense adornar-se’n, li va anar canviant el mal humor.
Poc a poc s’anaren enfilant per trencalls i corriols, veient vaques, ocells i arbres verds i papallones. Quan arribarem a un petit turonet, d’on es veia una vista sensacional, s’aturaren a descansar. El pastor va treure del sarró un tros de pa amb formatge, botifarra i una bota de vi. Al rei li va semblar que feia segles que no havia menjat tant a gust. Un cop tip, li vingué de gust una becaina sota d’un pi.
Passada una estoneta, el pastor el despertà i li digué que havia trobat l’herba. Era una planteta petita, amb una flaire que enamorava. El pastor li digué:
-Arrenqueu un branquilló i us el poseu a la boca.
Amb la branqueta a la boca, tots dos tornaren cap a palau.
El rei tornà esgotat però feliç. Va sopar com feia temps que no feia, i a la nit va dormir d’una tirada.
L’endemà cridà al pastor:
-Aquesta planta és miraculosa!
-No majestat, la planta no ha fet res, heu estat vos mateix. Sortir de palau, caminar, gaudir del bosc, l’aire i la natura us ha ajudar a curar-vos.

-I doncs, què voleu com a recompensa?

-Jo, que em deixeu seguir fent la vida que faig!


Moltes de les malalties que tenim és fruit del sedentarisme i el poc contacte amb la natura. Només que caminar pel bosc, per la platja, o pels parcs farà que ens trobem molt millor i veiem les coses més positives.

Herbes que curen III. EUCALIPTUS

Nom popular català: Eucaliptus

Nom popular castell Eucalipto

Nom científic: “Eucalyptus globulus Labillardière”

Família: mirtàcies

Originari de Tasmània, l’eucaliptus va ser introduït per primera vegada a Europa a finals del segle XVIII amb una funció molt concreta: aprofitant que és un arbre que necessita gran quantitat d’aigua, gairebé 100 litres diaris, és va plantar en zones pantanoses per drenar-les i buidar-les, solucionant així el greu problema del paludisme. D’altra banda, el seu ràpid creixement i les grans dimensions que aconsegueix, pot arribar fins al centenar de metres, és una font preuada de cel.lulosa per a la industria paperera.

Des de la vessant mèdica també se li van trobar grans virtuts. De l’eucaliptus se n’extreu, entre altres substàncies, l’eucaliptol, essència actualment imprescindible en moltes fòrmules magistrals; no hi pastilles, xarops, caramels contra problemes respiratoris que no continguin aquesta essència miraculosa.

Però tota cara té la seva creu. Us heu passejat mai per un bosc d’eucaliptus? Sincerament, és més aviat intrigant. És un bosc on no hi ha ombra. Insòlit, oi?

No hi ha res més allunyat als boscos que coneixem, on l’ombra de les copes dels arbres aixopluga ocells, arbusts i xiuxiueixos. En un bosc d’eucaliptus no hi ha res. I és que és un ésser estrany, bo i dolent, beneficiós i devastador.

Les plantacions intensives d’eucaliptus estan provocant un assecament del terreny molt preocupant. Zones de Galícia, on el sòl era humit i fèrtil, s’estan desertitzant de forma alarmant. Són arbres que no permeten que creixi res a sota seu, i on la terra queda eixuta i morta.

Bo i així, des que va arribar a les nostres contrades l’hem tingut ben a prop. Molts jardins i parcs de les nostres ciutats tenen grans exemplars d’eucaliptus que perfumen el passeig dels vianants.

I és que aquesta dualitat de les coses, el dilema de valorar si és bo o dolent el tindrem sempre. Què hem de fer amb l’eucaliptus?

Es bo perquè priva que proliferin mosquits transmissors de malalties però dolent perquè resseca el terreny i malmet la flora autòctona.

És bo perquè ens dóna uns principis actius que combaten problemes respiratoris però dolent perquè és contraproduent en asmàtics.

Com deia el savi “la clau està en la dosi” , i en aquest cas és el mateix.

En el cas del conreu extensiu de l’eucaliptus per l’obtenció de paper és complicat perquè hi ha pel mig els interessos de la industria. Però, poc a poc, si el reciclatge del paper i cartró es generalitza i s’imposa, no caldrà estendre les hectàries de conreu.

D’altra banda, en medicina, si es divulgés millor els pros i els contres dels efectes de l’eucaliptol, potser no hi hauria tantes recaigudes en asmàtics.