L'hora del conte. EL REI MALALT

Vet aquí que una vegada hi havia un rei trist. Sempre estava cansat, avorrit, desganat i fastiguejat. Els servents s’esmerçaven per cuinar-li els millors plats però no li venia de gust res. Les nits se les passava en blanc, donant mil voltes en el seu llit de plomes i llençols de fil amb brodats d’or i seda. Els llevava amb ulleres i la llengua més eixuta que el paper d’estrassa.
Els metges no sabien què fer: sagnies, beuratges, res sanava el rei. Poc a poc, anava perdent el interés pel reialme, el seu poble i per ell mateix. Anava deixat, brut, mal afaitat i malhumorat.
Fins que un dia, el rei fart d’aquell estat en que es trobava, prengué una determinació. Feu una proclama demanant que si algú sabia quin era el remei per a la seva malaltia el recompensaria amb el que ell desitgés.
Al cap de poc, una llarga fila de metges, sanadors, fetillers i altres personatges s’aplegaren a les portes de palau. Però ningú es posava d’acord i les solucions no complagueren ni al rei ni a ningú.
Però va passar que una tarda, tornant el majordom cap a palau, es trobà a un pastor sota d’un arbre tocant la flauta i amb cara de felicitat. S’aturà i li digué:
-Noi, sortós tu que ets feliç, no tindràs pas tu el remei per a la tristor del rei.
-Oi tant que sí, però jo no soc pas metge, excel.lència.
-Tant és. Ni els metges amb tota la seva ciència li han trobat cura. Et vull immediatament a palau.
El majordom presentà el pastor al rei. El pastor es va mirar el rei i li digué:
-Majestat, el remei al vostre mal és una petita herbeta que creix a dalt la muntanya.
-Porta-me-la ara mateix, t’ho ordeno!
-Però senyor, aquesta planta només obra poders a la persona que la va a buscar i arrenca. Si voleu, jo us puc acompanyar allà on creix.
El rei, sorprès de la resposta, s’ho va pensar un moment i va contestar:
-Està bé, demà l’anirem a buscar.
-Convindrà que matinem perquè si no no faria el mateix efecte.
L’endemà, ben aviat, el pastor quan va anar a buscar el rei se’l trobà pujat a la carruatge reial.
-No, no, senyor rei, no podem anar amb carruatge. Perquè la planta faci el seu efecte se l’ha d’anar a buscar a peu.
I així va ser. Un xic mal humorat, el rei accedir de mala gana al canvi de plans que li suggerí el pastor. Poc a poc, rei i pastor emprengueren el camí cap a la muntanya. Mentre feien ruta, el pastor li anava explicant rondalles i cançons de tota mena i el rei, sense adornar-se’n, li va anar canviant el mal humor.
Poc a poc s’anaren enfilant per trencalls i corriols, veient vaques, ocells i arbres verds i papallones. Quan arribarem a un petit turonet, d’on es veia una vista sensacional, s’aturaren a descansar. El pastor va treure del sarró un tros de pa amb formatge, botifarra i una bota de vi. Al rei li va semblar que feia segles que no havia menjat tant a gust. Un cop tip, li vingué de gust una becaina sota d’un pi.
Passada una estoneta, el pastor el despertà i li digué que havia trobat l’herba. Era una planteta petita, amb una flaire que enamorava. El pastor li digué:
-Arrenqueu un branquilló i us el poseu a la boca.
Amb la branqueta a la boca, tots dos tornaren cap a palau.
El rei tornà esgotat però feliç. Va sopar com feia temps que no feia, i a la nit va dormir d’una tirada.
L’endemà cridà al pastor:
-Aquesta planta és miraculosa!
-No majestat, la planta no ha fet res, heu estat vos mateix. Sortir de palau, caminar, gaudir del bosc, l’aire i la natura us ha ajudar a curar-vos.

-I doncs, què voleu com a recompensa?

-Jo, que em deixeu seguir fent la vida que faig!


Moltes de les malalties que tenim és fruit del sedentarisme i el poc contacte amb la natura. Només que caminar pel bosc, per la platja, o pels parcs farà que ens trobem molt millor i veiem les coses més positives.

Cap comentari: