Les herbes que curen II. VESC



Nom popular cat.: vesc, herba de vesc, visquera, visquercí.
Nom popular cast.: muérdago, visco, liga, tiña, liria.
Nom científic: Viscum album L.

Família: lorantàcies

D’aquí a poc arribarà Nadal, i amb ell la Fira de Santa Llúcia. Aquesta fira no deixa de ser un jardí botànic del bosc: branques d’avet, , molsa, boix grèvol, galzeran,... i vesc.

El vesc, una planta estranya que no deixarà mai de sorprendre'ns.

El lligam que té amb el Nadal ve de lluny. Com altres tradicions foranies que hem anat incorporant a les nostres tradicions se li suposa uns orígens anteriors a la romanització.

Els druides celtes veneraven el vesc com a planta sagrada. A principis d’any triaven el moment d’anar-lo a collir amb una falç d’or a partir de les interpretacions de visions considerades premonitòries. La manca d’aquestes visions era tinguda com un senyal de mal averany per a la resta de l’any. L’herència d’aquest ritual ha derivat a aquest ramet que ens regalem per Nadal per desitjar-nos sort per Any Nou.

Conta una llegenda nòrdica que Odin tenia un fill molt estimat, Baldur. Aquest afecte era una ofensa als ulls del déu Loki, el qual l’odiava a mort. Advertit en somnis d’aquest perill, Baldur demanà consell a Frigga, la seva mare. Ella viatjà per tot l’univers demanant a tot ésser terrenal i diví que no fessin cap mal al seu fill. Tothom obeí i Baldur es convertí en un déu invencible. Loki, però, no estava disposat a deixar de banda la seva venjança. Disfressat de vella anà a visità a Frigga. Ella, confiada li revel.la que havia oblidar d’anar a visitar al vesc, però com que era una planta menuda i fràgil no l’inspirava cap mena de perill. Astut, Loki buscà el vesc i se’n fabricar unes fletxes amb les seves branques.

Durant l’Assemblea dels déus s’organitzaren competicions de valentia. Loki insistí a ajudar al germà cec de Baldur a tirar amb l’arc, canviant-li les fletxes per les fetes de vesc. Al disparar va fer desviar el tir encertant mortalment a Baldur. Paral.litzant per l’horror de la mort del déu, Frigga condemnà al vesc a abandonar la terra, reialme del pèrfid Loki. Des de llavors, el vesc creix en els arbres.

L’encant de les llegendes és que la majoria es fonamenten en fets reals però amb un toc poètic impagable.

El vesc és una planta paràsita que clava les seves arrels en les branques d’arbres hoste, com ara el pi o el roure, entre d’altres. El seu sistema de disseminar les seves llavors és ben curiós. Els ocells mengen els seus fruits però rebutjen les granes pel seu mal gust; aquestes, gràcies a la textura gomosa de la seva superfície queden enganxades entre les branques a posta degut a que, al contrari de la resta de llavors, les del vesc necessiten la llum solar per germinar.

Des del punt de vista fitoterapèutic, el vesc ha estat emprat des de temps immemorials. Està considerat un potent hipotensor i vasodilatador pel que s’aconsellava en casos d’arteriosclerosi i hipertensió arterial. També s’havia donat en episodis d’epilèpsia i histèria. Les trementinaires el venien molt per evitar els “atacs de feridura”.

Més cap aquí, amb els estudis en laboratoris que s’han fet dels seus principis actius, s’ha vist que, bo i sent certs aquestes propietats, cal destacar que és una planta certament perillosa ja que pot provocar aturades cardiàques i reduccions dràstiques de la tensió arterial. Així mateix, els fruits, aquestes boletes blanques, són sumement tòxiques, fins i tot mortals.

Tot això ha comportat que des de fa uns anys, i com a mesura de prevenció, per llei s’ha prohibit la venda de vesc com a planta medicinal en herboristeries. De tota manera, els seus principis actius s’utilitzen a nivell farmacològic amb força èxit.

Hem de ser molt consients que amb aquest tipus de plantes la frontera entre terapèutic i tòxic és molt fina i no ens podem arriscar i menys amb la salut.

Per la meva part, cada Nadal espero el ramet de vesc que em regala l’Enric i el tinc penjat a la porta de casa. Són tradicions que donen caliu.


Foto: vesc sobre pins. Tuixén, 08

Autor de la foto: Enric Juhé

Entrevista a Mataró Ràdio




El passat dia 25 de setembre em van convidar a una xerrada a Mataró Ràdio sobre herbes remeieres en el programa EL RACÓ de Mataró Ràdio.
Es tracta d’un programa que toca temes diversos d’història local i del Maresme i està conduït pels membres del Grup d’Història del Casal.
La veritat és que, a banda dels nervis previs a l’entrevista, va ser un plaer participar-hi.


LA TERTÚLIA DEL RACÓ
Programa núm 75:
(25/9/08) Les trementinaires i les herbes remeieres.




Foto: Quim Graupera

S'ha acabat d'estiu!!!

S'ha acabat l'estiu!!!!
De mica en mica, i sense fer soroll, les herbetes es van pansint ja granades. I de cop, te'n dones compte que tot ha canviat: la llum, les olors, els crits dels ocells,... tot és nou, diferent, però conegut, encara que un xic oblidat.
I torna a refrescar. Ah! fins i tot dóna cert plaer tornar-te a abrigar al vespre. Avui, fins i tot hem encès la llar de foc.
Diuen que l'arribada de la tardor deprimeix. No ho sé, segons per a qui. Per a mi no. Potser perquè prefereixo anar canviant, una nova estació m'anima; penso: aviat hi hauran bolets,.... castanyes, amb lo que a mi m'agraden,... el fred, ai, quina mandra al matí,...
Però crec que tot plegat és bo. ja sé que amb tot això, te'n adones que el temps passa, però... i què! no tinc ganes de deprimir-me. Ja sé que les circumstàncies actuals no són les millors, ni el que hauria desitjat, que la tardor és el final d'una època més "banal", vacances i relax; la tardor et fa aterrar a la dura realitat, al dia dia, a la feina, als deutes, les presses, les obligacions. No et deixa superar el jet lag. Però la tardor no en té la culpa, i ho hem d'entendre. Per això sóc del parer que hem de valorar aquest canvi i viure'l amb il.lusió. Vestir sempre igual és avorrit, com a mínim, per a mi. I no us preocupeu, quan ens hi hagim acostumat.... vindrà l'hivern! que no ens passi res...