Regals naturals: UN COIXÍ TERAPÈUTIC.



Necessitarem:

500 gr. Grana de lli
50 gr. Flor d’espígol
Roba de cotó
Les quantitats són aproximades.

Amb roba de cotó farem una coixinera que faci uns dos pams de llarg per un d’ample, més o menys.
L’omplirem amb la grana de lli i l’espígol i el tancarem amb un repunt de la màquina de cosir o amb un velcro, si som més virtuosos amb la costura.
Li podem fer una funda de roba de cotó estampada ben bonica, si volem.

Aquest coixí l’hem de fer servir de la següent manera:
El posem en el microones 1 o 2 minuts.
Ens el posarem allà on notem dolor: cervicals, genolls, ronyonada.
Notareu de seguida un descans molt agradable.

La grana de lli conté molts àcids grasos. Aquests, l’escalfor la mantenen molt de temps, pel que va molt bé per alleugerir dolors musculars i d’articulacions.
També van molt bé els pinyols de cirera; d’altra banda són ideals per a fer massatges.
L'espígol ens proporciona un aroma especial, relaxant, calmant i antisèptic.
Escalfor i aromateràpia.

Què és Nadal avui?

Com cada any arriba la festa del consumisme disfressada de festa religiosa, casolana, curulla de tradicions i germanor. I què més!!
Si que potser hi ha cases que encara es celebra el Nadal com abans, no dic pas que no, però el bombardeig al que estem sotmesos des de fora fa que cada vegada es faci menys.
D’entrada, el menjar. Però què passa? És que ens hem begut l’enteniment? Per què hem de menjar com si s’acabés el món, el regim a fer punyetes, comprar la llagosta amb hipoteca,... és igual, el colesterol, la pressió, el sucre fan un kit-kat, passat Reis ja anirem a urgències a que ens ho posin a lloc.
I els regals? Com es nota que la gent ha cobrat la paga extra, i si no, la visa fa el fet, i comprem, comprem, comprem, com més andròmines millor. Si us plau, que el món NO s’acaba.
I la tele, que només fan que posar aquestes pel.lícules americanes d’esperit nadalenc tant ensucrat com irreal. I ens les mirem pensant en el fons que, ojalà en Santa i en Rudolf fossin de debó.
El problema està en que encara que no volguem estem dins del sistema, i vulguis o no t’enganxes a l’engranatge. Per poc que vulguis, aprofites per comprar allò que durant tot l’any no ha pugut comprar-te i creus que ja se’t fa imprescindible de tenir (ho sigui o no); o compres tota una caixa de gambes de les bones a un preu que, fora d’aquesta època n’hauries comprat tres.
I ens quedem contents i satisfets, i ens consolem pensant que “un dia és un dia”, “que també ens ho mereixem”.
El concepte originari del Nadal s’ha tornat simbòlic. Només queda el pessebre i la misa del gall, res mes.
Quan s’ès petit, l’esperes amb delit i il.lusió per una raó molt simple i material: els REGALS. Ja de petits som uns materialistes. La diferència de quan som petits a quan som grans està que de petits no sabem que rebrerem mentre que quan som grans tot depèn del pressupost que tinguem.
El pitjor de tot són els dinars familiars. No dic pas que no m’agradin els dinars amb família però sembla com una obligació el retrobament familiar. I és aquí on es posa a prova lo millor i lo pitjor de nosaltres. Per què s’han de dissipar durant uns dies els problemes que tot l’any punxen?. Com anyoro els meus primers Nadals, sense problemes, traumes ni neguits, bé neguits si, un, què em cagarà el tió? Per què tot canvia? Fer-nos grans és dur. Som com un home del sac en el que hi carreguem de tot: el que hem fet i els que ens han fet, com ens hem tornat i el que hem donat, les il.lusions i els desenganys, els encerts i les equivocacions,... i amb aquest sac hem de saber poder caminar, i costa.
Bon Nadal.

L'hora del conte. EL REI MALALT

Vet aquí que una vegada hi havia un rei trist. Sempre estava cansat, avorrit, desganat i fastiguejat. Els servents s’esmerçaven per cuinar-li els millors plats però no li venia de gust res. Les nits se les passava en blanc, donant mil voltes en el seu llit de plomes i llençols de fil amb brodats d’or i seda. Els llevava amb ulleres i la llengua més eixuta que el paper d’estrassa.
Els metges no sabien què fer: sagnies, beuratges, res sanava el rei. Poc a poc, anava perdent el interés pel reialme, el seu poble i per ell mateix. Anava deixat, brut, mal afaitat i malhumorat.
Fins que un dia, el rei fart d’aquell estat en que es trobava, prengué una determinació. Feu una proclama demanant que si algú sabia quin era el remei per a la seva malaltia el recompensaria amb el que ell desitgés.
Al cap de poc, una llarga fila de metges, sanadors, fetillers i altres personatges s’aplegaren a les portes de palau. Però ningú es posava d’acord i les solucions no complagueren ni al rei ni a ningú.
Però va passar que una tarda, tornant el majordom cap a palau, es trobà a un pastor sota d’un arbre tocant la flauta i amb cara de felicitat. S’aturà i li digué:
-Noi, sortós tu que ets feliç, no tindràs pas tu el remei per a la tristor del rei.
-Oi tant que sí, però jo no soc pas metge, excel.lència.
-Tant és. Ni els metges amb tota la seva ciència li han trobat cura. Et vull immediatament a palau.
El majordom presentà el pastor al rei. El pastor es va mirar el rei i li digué:
-Majestat, el remei al vostre mal és una petita herbeta que creix a dalt la muntanya.
-Porta-me-la ara mateix, t’ho ordeno!
-Però senyor, aquesta planta només obra poders a la persona que la va a buscar i arrenca. Si voleu, jo us puc acompanyar allà on creix.
El rei, sorprès de la resposta, s’ho va pensar un moment i va contestar:
-Està bé, demà l’anirem a buscar.
-Convindrà que matinem perquè si no no faria el mateix efecte.
L’endemà, ben aviat, el pastor quan va anar a buscar el rei se’l trobà pujat a la carruatge reial.
-No, no, senyor rei, no podem anar amb carruatge. Perquè la planta faci el seu efecte se l’ha d’anar a buscar a peu.
I així va ser. Un xic mal humorat, el rei accedir de mala gana al canvi de plans que li suggerí el pastor. Poc a poc, rei i pastor emprengueren el camí cap a la muntanya. Mentre feien ruta, el pastor li anava explicant rondalles i cançons de tota mena i el rei, sense adornar-se’n, li va anar canviant el mal humor.
Poc a poc s’anaren enfilant per trencalls i corriols, veient vaques, ocells i arbres verds i papallones. Quan arribarem a un petit turonet, d’on es veia una vista sensacional, s’aturaren a descansar. El pastor va treure del sarró un tros de pa amb formatge, botifarra i una bota de vi. Al rei li va semblar que feia segles que no havia menjat tant a gust. Un cop tip, li vingué de gust una becaina sota d’un pi.
Passada una estoneta, el pastor el despertà i li digué que havia trobat l’herba. Era una planteta petita, amb una flaire que enamorava. El pastor li digué:
-Arrenqueu un branquilló i us el poseu a la boca.
Amb la branqueta a la boca, tots dos tornaren cap a palau.
El rei tornà esgotat però feliç. Va sopar com feia temps que no feia, i a la nit va dormir d’una tirada.
L’endemà cridà al pastor:
-Aquesta planta és miraculosa!
-No majestat, la planta no ha fet res, heu estat vos mateix. Sortir de palau, caminar, gaudir del bosc, l’aire i la natura us ha ajudar a curar-vos.

-I doncs, què voleu com a recompensa?

-Jo, que em deixeu seguir fent la vida que faig!


Moltes de les malalties que tenim és fruit del sedentarisme i el poc contacte amb la natura. Només que caminar pel bosc, per la platja, o pels parcs farà que ens trobem molt millor i veiem les coses més positives.

Herbes que curen III. EUCALIPTUS

Nom popular català: Eucaliptus

Nom popular castell Eucalipto

Nom científic: “Eucalyptus globulus Labillardière”

Família: mirtàcies

Originari de Tasmània, l’eucaliptus va ser introduït per primera vegada a Europa a finals del segle XVIII amb una funció molt concreta: aprofitant que és un arbre que necessita gran quantitat d’aigua, gairebé 100 litres diaris, és va plantar en zones pantanoses per drenar-les i buidar-les, solucionant així el greu problema del paludisme. D’altra banda, el seu ràpid creixement i les grans dimensions que aconsegueix, pot arribar fins al centenar de metres, és una font preuada de cel.lulosa per a la industria paperera.

Des de la vessant mèdica també se li van trobar grans virtuts. De l’eucaliptus se n’extreu, entre altres substàncies, l’eucaliptol, essència actualment imprescindible en moltes fòrmules magistrals; no hi pastilles, xarops, caramels contra problemes respiratoris que no continguin aquesta essència miraculosa.

Però tota cara té la seva creu. Us heu passejat mai per un bosc d’eucaliptus? Sincerament, és més aviat intrigant. És un bosc on no hi ha ombra. Insòlit, oi?

No hi ha res més allunyat als boscos que coneixem, on l’ombra de les copes dels arbres aixopluga ocells, arbusts i xiuxiueixos. En un bosc d’eucaliptus no hi ha res. I és que és un ésser estrany, bo i dolent, beneficiós i devastador.

Les plantacions intensives d’eucaliptus estan provocant un assecament del terreny molt preocupant. Zones de Galícia, on el sòl era humit i fèrtil, s’estan desertitzant de forma alarmant. Són arbres que no permeten que creixi res a sota seu, i on la terra queda eixuta i morta.

Bo i així, des que va arribar a les nostres contrades l’hem tingut ben a prop. Molts jardins i parcs de les nostres ciutats tenen grans exemplars d’eucaliptus que perfumen el passeig dels vianants.

I és que aquesta dualitat de les coses, el dilema de valorar si és bo o dolent el tindrem sempre. Què hem de fer amb l’eucaliptus?

Es bo perquè priva que proliferin mosquits transmissors de malalties però dolent perquè resseca el terreny i malmet la flora autòctona.

És bo perquè ens dóna uns principis actius que combaten problemes respiratoris però dolent perquè és contraproduent en asmàtics.

Com deia el savi “la clau està en la dosi” , i en aquest cas és el mateix.

En el cas del conreu extensiu de l’eucaliptus per l’obtenció de paper és complicat perquè hi ha pel mig els interessos de la industria. Però, poc a poc, si el reciclatge del paper i cartró es generalitza i s’imposa, no caldrà estendre les hectàries de conreu.

D’altra banda, en medicina, si es divulgés millor els pros i els contres dels efectes de l’eucaliptol, potser no hi hauria tantes recaigudes en asmàtics.

El Diari d’Edith Holden


Era l’any 1981 tot llegint el diari vaig trobar una petita joia. Un article amb il.lustracions a tot color feia el comentari d’un llibre acabat de publicar. Es tractava d’una reproducció en facsímil del diari d’una naturalista anglesa de principis del segle passat: La joia de viure la Natura.

A Edith Holden (1871-1920), de ben petita la vena artista ja li removia l’esperit, potser perquè el seu pare era fabricant de pintures, qui sap. El cas és que va estudiar Belles Arts i es dedicà al món de la il.lustració. Fou durant la seva joventut quan vivia al poble de Olton, a Warwickshire que va pintar tota la sèrie d’aqüarel.les plasmant així el seu amor cap a la Natura.

El diari recull, com un anuari, dia a dia, totes les seves observacions del cicle natural, el despertar de la primavera, el color de les flors, el tarannà dels animals i la dansa dels elements.

Ella el va escriure cap allà l’any 1906 però no fou fins el 1975 que va ser descobert. Quatre anys més tard sortia publicat en diversos idiomes, venent-se cap a dos milions d’exemplars a tot el món.

“...Juny 23.

He travessat amb bicicleta Widney. Els liris grocs ja han florit als aiguamolls, i a la vora del riu, he trobat el miosotis de floretes blaves. Mentre m’ajupia per a collir-ne unes quantes, vet ací que un formós espiadimonis passa volant arran d’aigua, es para un moment damunt d’un joncar i desapareix tot seguit com si no-res. Per primer cop enguany, he vist la florida de les següents plantes: el veçot, el guixot de prat, els créixens, el veçot tetrasperm, el card d’ase, i, pels camins, les ortigues, i les forquilletes.”...

Acompanyant el dietari, inclou tot un recull de deliciosa poesia anglesa de totes les èpoques, refranys populars, orígens dels noms dels mesos de l’any i festivitats assenyalades. No cal dir que és una delícia llegir-lo, però ho és més encara veure les imatges. Aqüarel.les fetes amb tota la sensibilitat i amb el fruit de l’observació diària i pacient.

Quin és l’èxit d’aquest llibre? Qui ho sap: el plaer visual, l’aire intimista, femení, la callada observació, la tendresa cap a les coses petites,...

Si teniu ocasió, busqueu-lo, llegiu-lo, gaudir-lo,... ja m’ho direu.

Títol original: The country diary of an edwardian lady.

Edició en català: LA JOIA DE VIURE LA NATURA. El diari d’Edith Holden.

Editorial Blume. 1981.



Les herbes que curen II. VESC



Nom popular cat.: vesc, herba de vesc, visquera, visquercí.
Nom popular cast.: muérdago, visco, liga, tiña, liria.
Nom científic: Viscum album L.

Família: lorantàcies

D’aquí a poc arribarà Nadal, i amb ell la Fira de Santa Llúcia. Aquesta fira no deixa de ser un jardí botànic del bosc: branques d’avet, , molsa, boix grèvol, galzeran,... i vesc.

El vesc, una planta estranya que no deixarà mai de sorprendre'ns.

El lligam que té amb el Nadal ve de lluny. Com altres tradicions foranies que hem anat incorporant a les nostres tradicions se li suposa uns orígens anteriors a la romanització.

Els druides celtes veneraven el vesc com a planta sagrada. A principis d’any triaven el moment d’anar-lo a collir amb una falç d’or a partir de les interpretacions de visions considerades premonitòries. La manca d’aquestes visions era tinguda com un senyal de mal averany per a la resta de l’any. L’herència d’aquest ritual ha derivat a aquest ramet que ens regalem per Nadal per desitjar-nos sort per Any Nou.

Conta una llegenda nòrdica que Odin tenia un fill molt estimat, Baldur. Aquest afecte era una ofensa als ulls del déu Loki, el qual l’odiava a mort. Advertit en somnis d’aquest perill, Baldur demanà consell a Frigga, la seva mare. Ella viatjà per tot l’univers demanant a tot ésser terrenal i diví que no fessin cap mal al seu fill. Tothom obeí i Baldur es convertí en un déu invencible. Loki, però, no estava disposat a deixar de banda la seva venjança. Disfressat de vella anà a visità a Frigga. Ella, confiada li revel.la que havia oblidar d’anar a visitar al vesc, però com que era una planta menuda i fràgil no l’inspirava cap mena de perill. Astut, Loki buscà el vesc i se’n fabricar unes fletxes amb les seves branques.

Durant l’Assemblea dels déus s’organitzaren competicions de valentia. Loki insistí a ajudar al germà cec de Baldur a tirar amb l’arc, canviant-li les fletxes per les fetes de vesc. Al disparar va fer desviar el tir encertant mortalment a Baldur. Paral.litzant per l’horror de la mort del déu, Frigga condemnà al vesc a abandonar la terra, reialme del pèrfid Loki. Des de llavors, el vesc creix en els arbres.

L’encant de les llegendes és que la majoria es fonamenten en fets reals però amb un toc poètic impagable.

El vesc és una planta paràsita que clava les seves arrels en les branques d’arbres hoste, com ara el pi o el roure, entre d’altres. El seu sistema de disseminar les seves llavors és ben curiós. Els ocells mengen els seus fruits però rebutjen les granes pel seu mal gust; aquestes, gràcies a la textura gomosa de la seva superfície queden enganxades entre les branques a posta degut a que, al contrari de la resta de llavors, les del vesc necessiten la llum solar per germinar.

Des del punt de vista fitoterapèutic, el vesc ha estat emprat des de temps immemorials. Està considerat un potent hipotensor i vasodilatador pel que s’aconsellava en casos d’arteriosclerosi i hipertensió arterial. També s’havia donat en episodis d’epilèpsia i histèria. Les trementinaires el venien molt per evitar els “atacs de feridura”.

Més cap aquí, amb els estudis en laboratoris que s’han fet dels seus principis actius, s’ha vist que, bo i sent certs aquestes propietats, cal destacar que és una planta certament perillosa ja que pot provocar aturades cardiàques i reduccions dràstiques de la tensió arterial. Així mateix, els fruits, aquestes boletes blanques, són sumement tòxiques, fins i tot mortals.

Tot això ha comportat que des de fa uns anys, i com a mesura de prevenció, per llei s’ha prohibit la venda de vesc com a planta medicinal en herboristeries. De tota manera, els seus principis actius s’utilitzen a nivell farmacològic amb força èxit.

Hem de ser molt consients que amb aquest tipus de plantes la frontera entre terapèutic i tòxic és molt fina i no ens podem arriscar i menys amb la salut.

Per la meva part, cada Nadal espero el ramet de vesc que em regala l’Enric i el tinc penjat a la porta de casa. Són tradicions que donen caliu.


Foto: vesc sobre pins. Tuixén, 08

Autor de la foto: Enric Juhé

Entrevista a Mataró Ràdio




El passat dia 25 de setembre em van convidar a una xerrada a Mataró Ràdio sobre herbes remeieres en el programa EL RACÓ de Mataró Ràdio.
Es tracta d’un programa que toca temes diversos d’història local i del Maresme i està conduït pels membres del Grup d’Història del Casal.
La veritat és que, a banda dels nervis previs a l’entrevista, va ser un plaer participar-hi.


LA TERTÚLIA DEL RACÓ
Programa núm 75:
(25/9/08) Les trementinaires i les herbes remeieres.




Foto: Quim Graupera

S'ha acabat d'estiu!!!

S'ha acabat l'estiu!!!!
De mica en mica, i sense fer soroll, les herbetes es van pansint ja granades. I de cop, te'n dones compte que tot ha canviat: la llum, les olors, els crits dels ocells,... tot és nou, diferent, però conegut, encara que un xic oblidat.
I torna a refrescar. Ah! fins i tot dóna cert plaer tornar-te a abrigar al vespre. Avui, fins i tot hem encès la llar de foc.
Diuen que l'arribada de la tardor deprimeix. No ho sé, segons per a qui. Per a mi no. Potser perquè prefereixo anar canviant, una nova estació m'anima; penso: aviat hi hauran bolets,.... castanyes, amb lo que a mi m'agraden,... el fred, ai, quina mandra al matí,...
Però crec que tot plegat és bo. ja sé que amb tot això, te'n adones que el temps passa, però... i què! no tinc ganes de deprimir-me. Ja sé que les circumstàncies actuals no són les millors, ni el que hauria desitjat, que la tardor és el final d'una època més "banal", vacances i relax; la tardor et fa aterrar a la dura realitat, al dia dia, a la feina, als deutes, les presses, les obligacions. No et deixa superar el jet lag. Però la tardor no en té la culpa, i ho hem d'entendre. Per això sóc del parer que hem de valorar aquest canvi i viure'l amb il.lusió. Vestir sempre igual és avorrit, com a mínim, per a mi. I no us preocupeu, quan ens hi hagim acostumat.... vindrà l'hivern! que no ens passi res...

Trucs de reciclatge I: FEM SABÓ!

Una bona i ben senzilla solució per reciclar l’oli de la cuina que hem servir per la fregidora és convertir-lo en sabó. Aquest sabó és ideal per rentar roba, els plants, rentar-se les mans,...

A més, penseu que amb 1 litre d’oli ens poden sortir unes 12 pastilles de sabó ben maques.

Tot l’any tindrem sabó, i del bo!

Per fer un bon sabó a casa necessitarem:

2 litres d’oli.

2 litres d’aigua.

Mig quilo de sosa càustica.

Estris:

1 olla gran esmaltada o una galleda de plàstica. MAI d’alumini.

Un parell de guants de goma

1 pal per remenar, que sigui llarg.

Fiambreres de plàstic per enmotllar el sabó. Pot ser o una de gran o envasos petits. Van bé els envasos de les “natilles”, que són amples i baixets.

És millor fer-ho en un lloc ventilat o a l’exterior.

Començarem posant l’aigua en la galleda.

Al damunt hi abocarem la sosa a poc a poc remenant continuament fins que notem que els cristalls de sosa s’hagin disolt completament. L’aigua s’escalfarà considerablement.

A continuació anirem abocant l’oli tot fent un rajolí, com si fessim all-i-oli. Un cop tot l’oli ja estiqui en la barreja, continuarem remenant sense parar durant uns 45 minuts. Amb aquest temps la barreja s’haurà anat emulsionant i espessint, canviant lleugerament de color.

És en aquest moment quan podem afegir-hi olis essencials, herbes aromàtiques, color, additius naturals, ....

Anirem abocant l’emulsió als envasos. Els deixarem reposar en un lloc fresc i ventil.lat d’un 5 dies a una setmana aprox. Passat aquest temps veurem que es poden desenmotllar fàcilment.

Embolicarem cada pastilla amb paper sulfuritzat i les guardarem en caixes de sabates, on al exterior hi anotarem la data de fabricació. Convé deixar-les reposar uns quans mesos per aconseguir que s’estabilitzi el Ph.

D’aquesta manera obtindrem un sabó de gran qualitat pel dia a dia de casa, i a més li haurem donat sortida a aquest oli de la cuina que no sabem mai a on tirar.

Les herbes que curen I. FARIGOLA.





Nom popular cat.: farigola, frigola, timó, timonet, tem
Nom popular cast.: tomillo,
Nom científic: Thymus vulgaris L.
Família: labiades

A casa sempre hi ha hagut farigola. De petita, a banda de la marialluïsa, creia que no n'existia cap altra. I és que la iaia la feia servir per tot: a la sopa, per glopejar si teníem llagues a la boca, pel mal de peus,...

La flaire de la farigola la tinc tan arrelada en el meu subconscient que dubto que la pugui oblidar mai.
I és que és una herba amb molta història.
Com a planta de la Mediterrània els grecs ja la coneixien i l'apreciaven. L'usaven molt després del bany com a símbol de valor i elegància. En els temples en cremaven farcells secs a manera d'encens purificador.
Plini considerava el serpol (thymus serpyllum L.) com un bon antídot contra el verí de les serps i el d'altres criatures marines.
Com a símbol del valor perduraria fins a l'Edat Mitja.

Avui dia és una herba indispensable en molts preparats fitoterapèutics: refredats, mal de coll, indigestions, com a antisèptic en ferides, i també a la cuina.
La iaia Maria em preparava cada matí de cada dia un plat de sopa de farigola. El cas és que encara que la pobra dona m'ho feia amb tota la bona intenció "...menja, nena, que has de créixer..." la veritat és que, encara que estaven boníssimes, les vaig arribar a avorrir. De tota manera, iaia, gràcies!

SOPA DE FARIGOLA, del llibre "La cuina de l'Àvia Remei".

Posem una olla al foc amb aigua. L'hi afegim pa sec, alls i ceba. Ho fem bullir una estona. Ho triturem. Li afegim un raig d'oli i ho deixem bullir uns 30 min. Passat aquest temps li tirem la farigola i sal.


Foto: commons.wikipedia.org







Un jardí botànic a casa!


No creieu que és un luxe llevar-se al matí amb un jardí a casa? Jo crec que sí.
Visc en un segón pis amb una terrasseta que és un bombonet. No és massa gran però prou per poder-la disfrutar tot l'any, sobretot a l'estiu!!!
I l'he convertit en un petit jardí botànic d'herbetes remeieres.

És un xic difícil avivar algunes espècies en testos però sempre n'hi ha alguna que s'hi ha adaptat bé; això sempre és una alegria.

Carxofa, mentes, espígol, consolda, violes, maduixeres, aloe, calèndules, marialluïsa, hisop, sajolida, fonoll,...


Jardins de plantes remeieres

Aquests últims anys he visitat diversos jardins botànics. De tots, els que més m'han apassionat han estat els petits jardins botànics especialitzats en plantes remeieres. N'hi han uns quants només a Catalunya: Tuixén, Ossera, Moià, Gombrén, Vilabertran, Cardedeu,... El nexe comú entre ells és que han estat creats amb tota l'estimació cap a unes plantes que, si més no en altres contextes fins i tot serien considerades "males herbes", aquí se les aprecia per una funció que va més enllà de l'aspecte visual: són plantes que durant generacions han curat. Éssers que porten un bagatge de tradició, llegendes, costums lligats amb la vida dels homes i les dones.
A partir d'aquí crec que totes aquestes plantes, des de la petita viola fins el majestuós saüc, mereixen el respecte i consideració més digne.
Aquests jardins, a banda de poder apreciar la gran varietat botànica que hi ha, cada herbeta porta una història. Així hi trobem l'espígol, base de la perfumeria, el pericó, que es cull per Sant Joan, la cua de cavall, imprescindible pel ronyó, fins a la belladona, protagonista en històries de bruixes,...
Quan visiteu qualsevol d'aquests jardins, feu amb calma, amb bona companyia, i si podeu, amb algú que us vagi explicant cada una. Serà com una vetllada vora al foc, on sentireu històries antigues, llegendes, redescobrireu aquells remeis de l'àvia,... Segur que alguna cosa us quedarà i us sentireu més lligats a elles.

Darrera cada planta hi ha una poesia.

Foto: Jardí del Cau de les Marietes (Vilabertran)


Hola a tots i a totes!

Hola a tots i a totes!
Us haig de confessar que avui m'estreno en el món dels blogs. Feia temps que tenia ganes de trobar un manera per explicar, gaudir, aprendre i
compartir totes aquelles coses m'omplen, em relaxen i disfruto. Espero i desitjo que aquest "Racó natural" sigui l'inici d'una gran amistat.

Cristina