Com cada any arriba la festa del consumisme disfressada de festa religiosa, casolana, curulla de tradicions i germanor. I què més!!
Si que potser hi ha cases que encara es celebra el Nadal com abans, no dic pas que no, però el bombardeig al que estem sotmesos des de fora fa que cada vegada es faci menys.
D’entrada, el menjar. Però què passa? És que ens hem begut l’enteniment? Per què hem de menjar com si s’acabés el món, el regim a fer punyetes, comprar la llagosta amb hipoteca,... és igual, el colesterol, la pressió, el sucre fan un kit-kat, passat Reis ja anirem a urgències a que ens ho posin a lloc.
I els regals? Com es nota que la gent ha cobrat la paga extra, i si no, la visa fa el fet, i comprem, comprem, comprem, com més andròmines millor. Si us plau, que el món NO s’acaba.
I la tele, que només fan que posar aquestes pel.lícules americanes d’esperit nadalenc tant ensucrat com irreal. I ens les mirem pensant en el fons que, ojalà en Santa i en Rudolf fossin de debó.
El problema està en que encara que no volguem estem dins del sistema, i vulguis o no t’enganxes a l’engranatge. Per poc que vulguis, aprofites per comprar allò que durant tot l’any no ha pugut comprar-te i creus que ja se’t fa imprescindible de tenir (ho sigui o no); o compres tota una caixa de gambes de les bones a un preu que, fora d’aquesta època n’hauries comprat tres.
I ens quedem contents i satisfets, i ens consolem pensant que “un dia és un dia”, “que també ens ho mereixem”.
El concepte originari del Nadal s’ha tornat simbòlic. Només queda el pessebre i la misa del gall, res mes.
Quan s’ès petit, l’esperes amb delit i il.lusió per una raó molt simple i material: els REGALS. Ja de petits som uns materialistes. La diferència de quan som petits a quan som grans està que de petits no sabem que rebrerem mentre que quan som grans tot depèn del pressupost que tinguem.
El pitjor de tot són els dinars familiars. No dic pas que no m’agradin els dinars amb família però sembla com una obligació el retrobament familiar. I és aquí on es posa a prova lo millor i lo pitjor de nosaltres. Per què s’han de dissipar durant uns dies els problemes que tot l’any punxen?. Com anyoro els meus primers Nadals, sense problemes, traumes ni neguits, bé neguits si, un, què em cagarà el tió? Per què tot canvia? Fer-nos grans és dur. Som com un home del sac en el que hi carreguem de tot: el que hem fet i els que ens han fet, com ens hem tornat i el que hem donat, les il.lusions i els desenganys, els encerts i les equivocacions,... i amb aquest sac hem de saber poder caminar, i costa.
Bon Nadal.
Si que potser hi ha cases que encara es celebra el Nadal com abans, no dic pas que no, però el bombardeig al que estem sotmesos des de fora fa que cada vegada es faci menys.
D’entrada, el menjar. Però què passa? És que ens hem begut l’enteniment? Per què hem de menjar com si s’acabés el món, el regim a fer punyetes, comprar la llagosta amb hipoteca,... és igual, el colesterol, la pressió, el sucre fan un kit-kat, passat Reis ja anirem a urgències a que ens ho posin a lloc.
I els regals? Com es nota que la gent ha cobrat la paga extra, i si no, la visa fa el fet, i comprem, comprem, comprem, com més andròmines millor. Si us plau, que el món NO s’acaba.
I la tele, que només fan que posar aquestes pel.lícules americanes d’esperit nadalenc tant ensucrat com irreal. I ens les mirem pensant en el fons que, ojalà en Santa i en Rudolf fossin de debó.
El problema està en que encara que no volguem estem dins del sistema, i vulguis o no t’enganxes a l’engranatge. Per poc que vulguis, aprofites per comprar allò que durant tot l’any no ha pugut comprar-te i creus que ja se’t fa imprescindible de tenir (ho sigui o no); o compres tota una caixa de gambes de les bones a un preu que, fora d’aquesta època n’hauries comprat tres.
I ens quedem contents i satisfets, i ens consolem pensant que “un dia és un dia”, “que també ens ho mereixem”.
El concepte originari del Nadal s’ha tornat simbòlic. Només queda el pessebre i la misa del gall, res mes.
Quan s’ès petit, l’esperes amb delit i il.lusió per una raó molt simple i material: els REGALS. Ja de petits som uns materialistes. La diferència de quan som petits a quan som grans està que de petits no sabem que rebrerem mentre que quan som grans tot depèn del pressupost que tinguem.
El pitjor de tot són els dinars familiars. No dic pas que no m’agradin els dinars amb família però sembla com una obligació el retrobament familiar. I és aquí on es posa a prova lo millor i lo pitjor de nosaltres. Per què s’han de dissipar durant uns dies els problemes que tot l’any punxen?. Com anyoro els meus primers Nadals, sense problemes, traumes ni neguits, bé neguits si, un, què em cagarà el tió? Per què tot canvia? Fer-nos grans és dur. Som com un home del sac en el que hi carreguem de tot: el que hem fet i els que ens han fet, com ens hem tornat i el que hem donat, les il.lusions i els desenganys, els encerts i les equivocacions,... i amb aquest sac hem de saber poder caminar, i costa.
Bon Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada