El primer és consultar bona bibliografia. Últimament s’han publicat molts i bons llibres de plantes medicinals, tant guies de camp com vademècums. En ells pots trobar des de catalogació de les plantes ordenades botànicament per espècies i famílies, amb descripcions físiques, situació geogràfica, components químics, etc.,... com ordenació de les mateixes des del punt de vista terapèutic.
A partir d’aquí, el segon recurs, al meu parer, i el més important, és el d’anar a cercar-les directament a la Natura, acompanyat d’una bona guia de camp o un bon expert, això si; A banda, es clar, que sortir a passejar pel camp és de les teràpies més profitoses que hi ha, relaxa, fas exercici i omples els pulmons d’aire net. Jo ho interpreto com un joc de pistes i d’investigació en el que cada vegada que n’identifiques una tens una satisfacció més gran que quan trobes un rovelló, que ja és dir.
I finalment, el tercer recurs, gairebé imprescindible i eina base pel naturalista i el botànic, és la confecció d’un herbari.
Un herbari és una recopilació de plantes prèviament assecades per poder-les conservar gairebé indefinidament de cara al seu estudi i catalogació.
Els primers herbaris es van crear durant les gran expedicions científiques. Recordem Linné, Darwin, entre els més coneguts. Un d’ells, el del botànic Linné, encara es conserva en el Museu de Ciències Naturals de Suècia guardat en una cambra especial.
Herbari de Carl Von Linné
Gràcies als herbaris portats d’aquestes campanyes científiques, els botànics d’Europa van poder estudiar espècies vegetals d’altres latituds i descobrir propietats desconegudes fins llavors, fet que contribuí en descobriments de noves substàncies en benefici de la medicina i altres disciplines.
EINES PER ELABORAR UN HERBARI
Nosaltres també podem fer un herbari que ens ajudarà a conèixer millor les plantes del nostre entorn. Per anar a cercar plantes per confeccionar un herbari necessitarem bàsicament dues coses:
Un cistell del tipus dels d’anar a buscar bolets. Els millors són els de base plana perquè les plantes es pugui dipositar estirades i en un cert ordre. A més el fet de ser tramat i obert ajuda a que les plantes estiguin ben ventilades.
Unes tisores de podar per tallar les tiges, fulles o el que calgui. D’aquesta manera ens evitarem d’arrencar-les innecessariament i també per recollir la part estrictament necessària, sense malmetre la resta de la planta.
Com a complements podem portar bossetes petites de tanca hermètica per recollir llavors i papers absorbents de cuina, folis, llistins telefònics vells,...
LA RECOL·LECCIÓ
L’època més plaent per recol·lectar és entre la Primavera i l’Estiu. Descobrirem que allà on a l’hivern era erm ara hi ha vida.
Escollirem un dia clar, que no hagi plogut, preferentment al matí quan el sol hagi evaporat la rosada de la matinada. No ens interessa que les plantes estiguin humides doncs no ajudaria que s’assequessin en condicions.
Hem de recol·lectar amb seny i criteri. No tallem la primera planta que trobem. Haurem de seguir unes poques regles:
Un cop hem localitzat una planta, consultarem la guia o a la persona experta que ens acompanyi. Un cop identificada procedirem a recol·lectar-la, que es farà en funció del tipus de planta. Si és una planta petita la podem agafar sencera; si, en canvi. és una mica més gran agafarem només parts com ara fulles, tiges amb flors i fulles, però no la planta sencera, respectant les arrels.
No vulguem agafar masses branques d’una mateixa planta ja que podríem perjudicar-la.
Hem de saber que hi ha plantes que estan protegides i/o en perill d’extinció, com ara les orquídies, la genciana i la dròsera. Si ens trobem en aquest cas el millor és no tocar-les. Una bona alternativa seria en aquest cas la fotografia.
Les tiges tallades han d’estar orientades igual en el cistell de cara a mantenir un ordre. Si el dia es torna calorós i les plantes collides se’ns panseixen massa aviat podem fer servir un recurs que ja feien servir els botànics del segle XVIII: agafarem molsa humida i la clavarem a la base de les tiges; així la humitat ens conservarà les herbes fresques fins a casa.
Quan collim flors molt delicades, com les roselles, convindrà posar-les de seguida ben planes entre papers absorbents dins d’una llibreta.
ASSECATGE
Un cop a casa procedirem a la segona fase d’herborització.
És molt pràctic fer ús dels vells llistins telefònics per assecar-les. El seu paper absorbent i el seu pes són ideals.
Així doncs anirem posant les plantes ben posades entre papers absorbents o folis entre mig de les pàgines dels llistins, deixant unes quantes entre planta i planta. Un cop el llistí estigui ple, el lligarem amb un cordill i el deixarem tres o quatre dies en un lloc calent i airejat per tal que les plantes perdin l’excés d’aigua.
És interessant que en el paper que embolcalla cada planta hi posem una nota d’identificació de la mateixa per evitar dubtes posteriorment.
Passat aquest temps, comprovarem el seu estat. Si està correcte, passarem a la fase de premsa: traurem les plantes del llistín sense treure els fulls de dalt i baix i el passarem a un altre llistí sec. A continuació li instal·larem un pes que pot ser un llibre gruixut, una totxana o una premsa. No cal un pes excessiu, tan sols el suficient perquè la planta quedi el màxim de plana.
Finalment, quan la planta ja està ben seca, passarem a enganxar-les a una cartolina amb l’ajuda de petits punts de cola blanca o adhesiu en spray. Al peu de la planta convé anotar-hi una petita fitxa d’identificació.
FITXA TÈCNICA
La fitxa d’identificació és clau en un herbari: ens informa de quina planta és.
· Nom vulgar o popular (català, castellà,...)
· Nom científic.
· Família
· Lloc de procedència
· Data de la recol·lecció
· Altres dades
Un cop identificades es podran ordenar segons el criteri que vulguem: per famílies, ordre alfabètic,...
PRESENTACIÓ
Les làmines es poden guardar de diferents formes. N’hi ha que les plastifiquen, d’altres que hi posen un full de paper de seda entre làmina i làmina. Jo tinc preferència en guardar-les dins de fundes de plàstic tipus portafolis, que es poden treure i posar.
Un format pràctic d’enquadernar-les és amb els típics carpetans amb caixa.
Pel que fa a la portada, això va a càrrec de cadascú.
SISTEMES DE CONSERVACIÓ DE L’HERBARI
És molt corrent que, bo i estar ben assecades, les plantes acullin petits insectes, ous i altres microorganismes que hagin sobreviscut al procés. Això podria fer malmetre a la llarga la seva conservació. Un mètode preventiu pràctic és posar totes les làmines en una bossa de plàstic ben hermètica i deixar-les unes hores al congelador.
També és convenient que, dins dels àlbums hi posem unes bossetes de roba de cotó amb timó o boles de naftalina.
El conservarem en un lloc de la casa ben fresc i sec.
BIBLIOGRAFIA
Com he dit abans, hi ha molts llibres on podeu trobar manuals per fer herbaris. De tots ells voldria destacar un facsímil editat per - Librerías “PARIS VALENCIA” (Pelayo, 7 46007 Valencia) :
“Memoria sobre el modo de hacer las herborizaciones y los herbarios” por Don Miguel Colmeiro, Catedrático de Botànica en la Universidad de Sevilla. Madrid. 1847.
2 comentaris:
Moltes gràcies per aquesta informació em serà molt útil per poder explicar als meus alumnes. Mil gràcies
Gràcies per la informació :) molt útil
Publica un comentari a l'entrada