En aquest RACOnet de la xarxa hi trobareu un espai on estem sensibilitzats i motivats en tot el que fa referència a la relació entre l'ésser humà i el seu entorn natural. En un desig de reconciliar-nos amb la Mare Natura, volem recuperar tots aquells sabors, coneixements, tradicions i vivències que han contribuït amb els segles a arribar a on som, a fer el que hem fet i hem après. Però sobretot amb la voluntat que tots aquests coneixements no caiguin en l'oblit.
Avui us vull presentar una petita joia de la literatura medieval del segle XIV:
FLORES DEL TESORO DE LA BELLEZA Tratado de muchas medicinas o curiosidades de las mujeres de Manuel Dies de Calatayud majordom del rei Alfons el Magnànim. José J. de Olañeta, Editor col.lecció MEDIEVALIA 4a. edició 2001
És un recull de fòrmules per a l'elaboració de cosmètics i remeis per a les dones. Com diu el pròleg, en aquest llibre trobem recollits molts dels coneixements de la medicina popular que han begut de les fonts de la medicina clàssica i àrab que eren d'ús corrent entre les dones de l'època. Aquí es fusiona tots els coneixements de bellesa, higiene, salut i sexe, mostrant el prototip ideal de bellesa de la dona medieval. Com a mostra d'aquest receptari, he triat unes receptes prou curioses, però, personalment us ho dic: millor ni provar-les de fer.
Capítulo X PARA TEÑIR LOS CABELLOS DE RUBIO TAL QUE PAREZCAN DE ORO
Convertid en ceniza y luego en lejía tallos de hiedra blanca descortezada. Y lavaos con esta lejía la cabeza dos veces por semana. Y al cabo de dos meses se habrá convertido el cabello en soberanamente bello. Pero el cabello tiene que secarse por sí solo y, si se puede hacer, al sol.
Capítulo XLVIII PARA LA MUJER QUE QUIERA ESTRECHAR LA NATURA
Tomad la cantidad que os llene una mano de mirra fresca, y siete agallas y cal, y ponedlo a hervir en agua todo junto; con ese agua lavaos la natura y parecerá que sea la de una doncella.
Capítulo LXIII PARA TODO TIPO DE CATARATAS DE OJOS
Para la persona que tenga cataratas en los ojos, coge anémonas y semillas de rábano, una libra de cada; cuatro onzas de amoníaco; todo polvorizado, mézclalo con bálsamo. Y con esto úntate los ojos por la mañana y por la tarde y sin duda sanarás. Para lo mismo, para las cataratas de ojos: la persona que tenga cataratas en los ojos sanará, si se pone en la mácula una mezcla hecha de heces y hiel de cuervo y miel.
Diuen que era un rei malalt de les cames, ni els metges més doctes no hi troben remei, els gemecs arriben als camps i a les places, els savis s'apleguen anit en consell.
D'entre tots s'aixeca un pobre herbolari. Diu que té el secret de curar aquell mal: que qualcú parteixi serà necessari cercar l'estranya flor romanial.
Tres fills que té el rei han partit tot d'una. Son pare els promet -potser no ho creureu-: que aquell que un bon dia porti la fortuna, d'ençà d'aquell dia seà son hereu.
En tocar migdia, prop d'un encreuat, empren cadascun el propi camí; quan es despedien tots tres han pactat que, passat un any, tornaran aquí.
En Bernadet xiula, compareix una àguila disposada a fer tot quant ell voldrà. Ell l'havia treta dels fons d'una gàbia, car més s'estimava veure-la volar.
Cavalca a l'esquena i agafa'm les ales. Remuntà les boires, saltaren la mar. Enmig de les ones, agrestes i blaves, perdut i salvatge, s'alçava un penyal.
A dins una escletxa, oberta en la roca, la flor venturosa s'oculta del sol, la mà no hi arriba, ai, quasi la toca, si els dits li creixien, la prendria al vol.
-Talla'm una cama, perllonga la mà; colliràs tres flors en un sol ramell, et serviràs d'una, que subjectarà la cama trencada d'aquest pobre ocell.
Passaren els dies del temps que fixaren. El germà major volia la flor: ses mans envejoses, ai, que l'ofegaren,i en un arenal enterrà el seu cor.
Son pare va fer-lo hereu de l'imperi: li posà la capa de vellut vermell, mentre al germà mort, en son captiveri, talment una canya li creix un cabell.
Passava un pastor, va fer-ne un flabiol, la veu com de flauta començà a sonar. la gent escoltava el plany, que en un volarribà a l'oïda del propi germà:
-Pastor, el bon pastor, tu em toques i no em fas mal. M'enterraren dins l'arena per la flor romanial.
Son pare va entendre la veu que cantava -ningú se'n recorda, amb tant de sarau-. El pastor insistia, la cançó tornava i esfereïa la gent de palau:
-Germà, el mal germà, tu em toques i em fas mal. M'enterrares dins l'arena per la flor romanial.
De pressa acudiren on era enterrat: la flor que guardava li tornà la vida. La festa es va estendre pel bosc i pel prat i els carrers s'ompliren de murtra florida.
Versionada per: Gabriel Janer Manila i Feliu Gasull
De l'alfàbrega se n'ha parlat molt i se li han atribuït moltes virtuts i propietats, entre les quals estan les màgiques i afrodisíaques. En el llibre el DECAMERON, de Giovanni Boccaccio trobem una trista història on l'alfàbrega pren protagonisme. La jove Lisabetta de Messina, germana de tres rics mercaders, s'enamora del jove aprenent Lorenzo de Pisa. El seu amor el porten en secret ja que els germans desaproven aquesta relació. Una nit, el seu amor és descobert. En venjança i per salvar l'honor familiar, d'amagat d'ella, assessinen a Lorenzo. Passen els dies i Lisabetta anyora el seu amor, el busca però ningú sap donar-li raons de la seva absència. Una nit, Lorenzo se li presenta en somnis i li revel.la el seu tràgic fi i el lloc on està enterrat. Desesperada, Lisabetta va al lloc indicat i descobreix el cadàver enterrat del que se li emporta el cap, enterrant-lo dins d'un test on hi planta una alfàbrega. Els germans no entenen les raons per la que la seva germana està obsessionada per aquesta planta, de la qual no se'n separa ni de nit ni de dia. Amoïnats, una nit li prenen el test i arrenquen l'alfàbrega, descobrint el cap de Lorenzo ocult entre les arrels. Lisabetta mor d'anyorança i de pena.
Vet aquí que una vegada hi havia un cargol que li van venir ganes d'anar a veure el forat d'on surt el sol, que és allí on comença el món. I heus ací que camina que caminaràs, el cargol va arrossegar-se set dies i set nits sense parar ni deturar-se per res, tot adalerat per arribar com més aviat millor allí on comença el món, per veure el forat d'on surt el sol. I heu de saber i entendre i d'entendre i saber que, al cap i set dies i set nits d'arrossegar-se per terra sense parar ni deturar-se per res, se sentí tot adolorit de panxa i sense esma ni delit per seguir més endavant i va creure que el millor que podia fer era buscar una herbeta de poliol per fer-se unes sopetes que li fessin passar el mal de ventre. Se'n va anar al bosc, va buscar l'herbeta i estira que estiraràs, de cap manera la pogué fer seguir. I entre aquestes va passar l'escarabat, que quan el va veure tan enfeinat li va dir: - Què fas aquí, cargol? - Vull arrencar aquesta herbeta de poliol, que he agafat mal de ventre anant a veure el forat d'on surt el sol. - Veig que tot sol no pots, ja t'ajudaré. L'escarabat es va agafar al darrera del cargol i estira que estiraràs, i l'herbeta de poliol no es volia arrencar. I heus aquí que aleshores va passar la granota que anava a missa tot xino xano, i en veure aquell parell tan enfeinats els va preguntar: - Què feu aquí tan enfeinats? - Ajudem el cargol a arrencar l'herba a arrencar l'herba. Ajudem el cargol a arrencar l'herba de poliol. Ha agafat un mal de ventre anant a veure, anant a veure, ha agafat un mal de ventre anant a veure d'on surt el sol. - Veig que no podeu, ja us ajudaré. I la granota es va agafar darrera de l'escarabat, i la granota estirava l'escarbat i l'escarbat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs i l'herbeta de poliol no s'arrencava. I heus aquí que entre aquestes va passar l'esquirol, que anava a fira, i quan els va veure tan atrafegats es va deturar i els preguntà: - Què feu aquí tan enfeinats? - Ajudem el cargol a arrencar l'herba a arrencar l'herba. Ajudem el cargol a arrencar l'herba de poliol. Ha agafat un mal de ventre anant a veure, anant a veure, ha agafat un mal de ventre anant a veure d'on surt el sol. - Veig que no podeu, ja us ajudaré. I l'esquirol es va agafar darrera de la granota i l'esquirol estirava la granota, i la granota estirava l'escarbat, i l'escarbat estirava el cargol i estira que estiraràs i l'herbeta de poliol no es volia arrencar. I vet aquí que aleshores va passar un conill que anava a dinar i quan els va veure tan atrafegats es va deturar, i els va preguntar: - Què feu aquí tan enfeinats? - Ajudem el cargol a arrencar l'herba a arrencar l'herba. Ajudem el cargol a arrencar l'herba de poliol. Ha agafat un mal de ventre anant a veure, anant a veure, ha agafat un mal de ventre anant a veure d'on surt el sol. - Veig que no podeu, ja us ajudaré. I el conill es va agafar a la cua de l'esquirol, i el conill estirava l'esquirol, l'esquirol estirava la granota, la granota estirava l'escarabat, l'escarabat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs, i l'herbeta de poliol no es volia arrencar. I heus aquí que aleshores va passar el gat, que anava a festa major i quan els va veure tan atrafegats es va deturar i els va preguntar: - Què feu aquí tan enfeinats? - Ajudem el cargol a arrencar l'herba a arrencar l'herba. Ajudem el cargol a arrencar l'herba de poliol. Ha agafat un mal de ventre anant a veure, anant a veure, ha agafat un mal de ventre anant a veure d'on surt el sol. - Veig que no podeu, ja us ajudaré. I el gat es va agafar a la cua del conill, el gat estirava el conill, el conill estirava l'esquirol estirava la granota, la granota estirava l'escarabat, l'escarabat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs, i l'herbeta de poliol encara no es volia arrencar. I heus aquí que quan més atrafegats estaven, va passar el ruc que anava a estudi i en veure tota aquella colla, es va deturar i els va preguntar: - Què feu aquí tan enfeinats? - Ajudem el cargol a arrencar l'herba a arrencar l'herba. Ajudem el cargol a arrencar l'herba de poliol. Ha agafat un mal de ventre anant a veure, anant a veure, ha agafat un mal de ventre anant a veure d'on surt el sol. - Veig que no podeu, ja us ajudaré. I el ruc es va agafar a la cua del gat. I el ruc estirava el gat, el gat estirava el conill, el conill estirava l'esquirol, l'esquirol estirava la granota, la granota estirava l'escarbat i l'escarbat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs, i l'herbeta de poliol no es volia arrencar. I heus aquí que aleshores va passar el bou que tot xino-xano anava de noces i quan va veure tota aquella colla es va deturar i els va preguntar: - Què feu aquí tan enfeinats? - Ajudem el cargol a arrencar l'herba a arrencar l'herba. Ajudem el cargol a arrencar l'herba de poliol. Ha agafat un mal de ventre anant a veure, anant a veure, ha agafat un mal de ventre anant a veure d'on surt el sol. - Veig que no podeu, ja us ajudaré. I el bou es va agafar a la cua del ruc. I el bou estirava el ruc, el ruc estirava el gat, el gat estirava el conill, el conill estirava l'esquirol, l'esquirol estirava la granota, la granota estirava l'escarbat i l'escarbat estirava el cargol i tots plegats estira que estiraràs, i tant i tant van estirar que van arrencar l'herbeta de poliol i de la gran patacada tots van caure per terra de corcoll i tots van quedar escuats, esllomats, aixafats, camatrencats, colltorçats, desnassats i espatllats, tots tots, tots menys el gat i vet aquí el conte acabat.
Rondalla popular catalana recollida per Joan Amades del llibre "Folklore de Catalunya. Rondallística" Ed. Selecta http://www.tinet.cat/~agr/contes/elcargol.htm
Ingredients Carbassons Patata Ceba Crema de llet Oli Sal Pebre
Es posen a bullir els carbassons i les patates. Mentrestant es fa un bon sofregit de ceba. Quan estan bullits, es retira l'excés d'aigua i s'hi aboca el sofregit i la crema de llet. Es fa tornar a arrencar el bull un parell de minuts. Es tritura ben fi. Es serveix en el plat amb un polsim de farina de ceps.
Explica la llegenda que Sant Narcís arribà a Girona ocupant el càrrec de bisbe. L'acompanyava la seva majordoma, un personatge ben peculiar. Grassa com una bota, alegre com unes castanyoles i xafardera com la que més. Pel que la gent dèia tenia més de cent anys, però no ho semblava pas per l'aspecte i l'energia amb que es movia. I com a dona sàvia que era, coneixia tots els estels, era una experta remeiera i una excel.lent cuinera. Quan sortia al carrer a comprar, li agradava anar guarnida amb un gran barret i picarols a les faldilles. Els criats que l'acompanyaven li anaven al darrera amb una cadira per poder seure de tant en tant. Malgrat tenir el cor inmens, un dia el seu gran defecte la va trair. Sant Narcís li va confiar un secret, però ella, en un descuit imprudent el va esbombar per tot Girona. Molt enfadat, el sant va castigar-la retirant-li tots els seus coneixements guaridors. Desesperada, va fugir de la casa i anà a refugiar-se a la muntanya per fer penitència. Una nit, en somnis va tenir la visió terrible de la mort en martiri de Sant Narcís i Sant Feliu. Aquests presagis ben aviat es van veure cumplerts. A partir d'aquell dia, ella recuperà els seus poders i s'entregà en cos i ànima a cuidar a tothom qui estigués malalt o necessites una ajuda. Ella mateixa va predir la seva pròpia mort. Va anar als peus de la catedral de Girona i allà va encendre foc per cuinar una gran perola de sopa de menta per a tots els pobres i desvalguts. El dia del seu enterrament, els que carregaven el taut van comprovar sorpresos que, bo i ser una dona tant exageradament grassa pesava com una ploma.
Si passegeu per Girona i passeu prop dels Banys Àrabs, sota la Torre Cornèlia, descobrireu una petita escultura en pedra que recorda aquesta increíble dona.
Els “pomanders” en origen eren petits saquets plens de substàncies aromàtiques -herbes, espècies,..- destinades a protegir qui la portava de malalties o maleficis. Avui dia, la seva utilització es centra més en la d'aromatitzar i decorar. A banda que estèticament els “pomanders” són molt atractius, són ideals per ambientar l'interior d'armaris, racons de casa o simplement com a element ornamental. Avui us explicaré com podem fer-ne un a partir d'elements tant senzills com una llimona i clau d'olor.
Agafarem una llimona o una taronja i amb l'ajuda d'una agulla llanera anirem punxant la pell i inserint en cada forat un clau d'olor fins a recobrir-la tot com un eriçó. Quan estigui tota plena, l'arrebossarem amb canyella i/o nou moscada en pols que potenciaran l'olor. També li afegirem pols d'arrel de lliri com a fixatiu de l'olor. La llimona, poc a poc, anirà assecant-se i reduint de mida. De tota manera, aquest fet no us ha de preocupar. Comprovareu que l'aroma persisteix, arribant a durar molts anys. Jo en conservo un que vaig fer fa deu anys i encara desprèn una olor fantàstica.
Base 150 gr de farina blanca 150 gr de farina integral 150 gr d'ametlla crua picada 200 cc. D'aigua 1 raig d'oli
Farcit 5 -7 pomes golden pela de llimona pela de mandarina o taronja panses de Corint
Començarem preparant el farcit. Pelarem les pomes i les tallarem petites. Les posarem a coure a foc baix en una cassola fonda amb un rajolí d'oli. Les anirem remenant i a mig coure li tirarem les pells de la llimona i de la taronja o mandarina. Ha de quedar com una compota.
Per preparar la base pastarem tots els ingredients fins a fer una masa homogènia. L'estirarem ben fina amb el corró i la posarem en la safata del forn untat amb mantega i farina. La punxarem una mica i la courem fins que la veiem un xic torradeta.
Quan tot estigui cuit, escamparem la compota damunt la base i la presionarem una mica perquè quedi un farcit una mica compacte. L'adornarem amb unes quantes panses de Corint.
És un pastís adequat per a diabètics ja que no porta gens de sucre afegit. Tant sols la poma li aporta una dolçor deliciosa.
2 litres d'oli d'oliva 2 gots d'aigua 1 grapadet de sal de cuina 400 gr de sosa càustica ¾ kg de fruits de llorer
PROCEDIMENT
En una palangana de plàstic es barreja l'aigua i la sosa amb el grapat de sal. Es remena fins la seva dissolució amb una cullera de fusta. Cal posar-se guants i protecció pels ulls (ulleres). S'aboca l'oli de mica en mica, tot remenant. Es trituren els fruits del llorer amb una mica d'aigua, amb una batedora elèctrica. S'afageix la pasta de llorer al sabó. S'aboca en un motlle i es deixa reposar uns tres dies. Es tallen les pastilles i es deixa madurar uns tres mesos mínim.
El llorer és una planta amb unes virtuts medicinals excepcionals. Aquestes propietats juntament amb l'oli d'oliva fan que el sabó de llorer sigui adequat per tot tipus de pell, especialment les afectades per acnés, eczemes i moltes altres afeccions dèrmiques.
Des de fa segles, a Síria s'elabora el famós "sabó d'Alepo" fet a partir d'oli d'oliva i llorer. Aquest sabó excepcional fet de manera totalment artesanal ha aconseguit una fama merescuda per les seves propietats.
DATA: Diumenge, 5 de juliol de 2009. LLOC: Finca Can Canyameres, Mataró, dins del Parc Natural de Montnegre - Corredor. PUNT DE TROBADA: Davant de la porta de les Pistes d’atletisme, a la carretera de Cirera, darrera l’hospital nou de Mataró. En hi trobarem a les 10.30 h. del matí PREU: 18 € —–—–—–
El propòsit d’aquest taller és donar a conèixer algunes d’aquelles receptes de macerats d’aiguardents que en els monestirs i a pagès s’han fet “de tota la vida”. Molts d’aquests licors tenen una base medicinal com ara els vins aperitius i els estomacals, per ajudar a pair. Alguns d’ells fins i tot es remunten a l’Edat Mitja. Es tracta de receptes d’elaboració senzilla que enriquiran els nostres coneixements de cuina. Amb ingredients molt propers i amb un xic de paciència aconseguirem tot un ventall de licors saludables i deliciosos, sempre presos amb mesura, es clar. —–—–—– Durant el matí elaborarem: RATAFIA HIDROMEL VI DE NOUS LIMONCELLO
Pel que fa als ingredients, deixem a elecció de cada u si en vol fer-ne un o tots, pel que us enviarem el llistat d’ingredients i estris necessaris. De tota manera, en el taller tindreu a l’abast moltes de les herbes que es faran servir.
A tots els participants se’ls hi donarà un dossier amb les fórmules i explicació de cada licor.
En acabar el taller es farà un tast de degustació de licors.
El taller es farà a partir d’un mínim de 6 i un màxim de 15 persones.
Aquesta receta me l'acaba de passar la bona amiga Carme Bosch, gran coneixedora de flors, olors i poesia. Es tracta d'una recepta eivissenca de Santa Eulàlia de fa molts anys.
Bunyols de bleda
Cal tallar les bledes ben petites (1-2 cm.) tant les fulles com els tronxos. Posar-les a bullir . Si podeu cuineu-les al vapor amb dos dits d’aigua durant uns 15 minuts.
Un cop ben escorregudes, en un bol, es barregen amb una cullereta de llevadura royal, un ou, all i julivert picat, panses de Corint i tot el que s’ acudeixi (ceba fregida, formatge…..)amb unes quantes cullerades de farina, es remena tot durant un parell de minuts perquè quedi tot ben integrat. No cal molta farina, jo ho faig a ull, per 1 kg de bledes dec posar unes dos cullerades grosses ben plenes.
Es posa oli a escalfar i quan és ben calent es tira a cullerades a la paella.
El passat dissabte 6 d'abril del 2009 es va celebrar a Figueres les II Jornades de Remeis Casolans. A l'igual que l'any passat, aquest cop s'ha donat a conèixer una petita part de la gran saviesa que s'amaga en el dia a dia de les persones. Com diu Xavier Uriarte, els remeis casolans no són sanitat sinó cultura, la cultura de la gent, dels avis, del bagatge que portem tots dins des de sempre i que ara sembla que molts hagim oblidat. I és aquesta una de les raons de que avui obro aquest forum. Aprofitant lo bo de les noves tecnologies, podem aprendre, explicar i difondre totes aquelles receptes, remeis, maneres de fer i recursos que coneixem que ens han ajudat en el dia a dia a millorar la nostra salud i la del nostre voltant. Us convido, doncs, a que participeu en aquesta “Jornada on-line de Remeis Casolans” i que tot el que s’expliqui aquí arribi a tothom, de forma oberta i cordial, a establir llaços solidaris i qui sap el que pot portar a la llarga... Salut i benvinguts!
Aquesta recepta me la va explicar la Raquel de la Casanova de Sant Miquel, a Aiguafreda, una masia de turisme rural on val la pena anar-hi a passar un cap de setmana, o dos. Aquests bunyols són una petita mostra de la bona cuina que s’hi fa allà. El caliu i l’entorn d’aquesta casa són d’aquella mena que fa que t’agafi el “mono” de tornar a la propera oportunitat. Us la recomano.
Els bunyols de civada són ideals per quan vas d’excursió. Es poden fer el dia abans i són boníssim tan freds com calents. Ah! I molt complerts.
Ingredients
2 tasses de flocs de civada fins. 1 tassa de llet 1 ceba 2 cullerades de llevat de cervesa 2 cullerades de julivert picat ½ tassa de nous 1 pastanaga grossa Formatge ratllat 2 ous All trinxat Sal Espècies –orenga, clau,...-
Posarem els flocs de civada en remull amb la llet. Hi anirem afegint els altres ingredients: La ceba tallada petita, el llevat de cervesa i les cullerades de julivert, les nous picades al morter, la pastanaga rallada, el formatge ratllat, l’all, les espècies i els ous. Es remena tot molt bé fins que quedi ben barrejat. Es posa una paella amb força oli al foc i s’hi van tirant cullerades de la pasta preparada. Es fan força ràpid. A mida que es facin els posarem en un plat amb paper absorbent.
RATAFIA HIDROMEL VI DE NOUS LIMONCELLO LICOR DE PERA
...
Per aprendre a elaborar a casa tot tipus d’aiguardents, vins aperitius i licors estomacals amb les receptes centenàries dels monestirs i de pagès.
DATA: Diumenge, 21 de juny a les 10.30 h. del matí LLOC: Finca Can Canyameres, Mataró PREU: 18 €
El propòsit d’aquest taller és donar a conèixer algunes d’aquelles receptes de macerats d’aiguardents que en els monestirs i a pagès s’han fet “de tota la vida”. Molts d’aquests licors tenen una base medicinal com ara els vins aperitius i els estomacals, per ajudar a pair, d'altres tenen una llarga història com l'Hidromel o cervesa vikinga. Es tracta de receptes d’elaboració senzilla que enriquiran els nostres coneixements de cuina. Amb ingredients molt propers i amb un xic de paciència aconseguirem tot un ventall de licors saludables i deliciosos, sempre presos amb mesura, es clar.
Pel que fa als ingredients, deixem a elecció de cada u si en vol fer-ne un o tots, pel que us enviarem el llistat d’ingredients i estris necessaris. De tota manera, en el taller tindreu a l’abast moltes de les herbes que es faran servir.
A tots els participants se’ls hi donarà un dossier amb les fórmules i explicació de cada licor.
En acabar el taller es farà un tast de degustació de licors.
El taller es farà a partir d’un mínim de 5 i un màxim de 10 persones.
MINI JORNADA DE REMEIS CASOLANS ” Remeis casolans en les manifestacions dels CICLES FEMENÍ I MASCULÍ ” Conferències i Rutes etnobotàniques Dissabte 6 de juny de 2009 Horari: de 9h. a 19:30 h. Lloc: Castell de Sant Ferran Preu: 60 Euros Figueres ( Alt Empordà)
Plantes a observar: salvia, artemisa, ruda, romaní, murtra, falzic roja, saüc, saxifraga, plantatge, comí , etc
Ponents: Carme Bosch, Xènia Ros, Rosa López, Cristina Vinyes, Dolors Roig, Montse Gispert, Montse Parada, Santi Jávega, Grup d´Herbes de Marge, Carme Frigola i Albert Mallol.
Organitza:Xavier Uriarte, Lola Puig i Anna Ferrer
PROGRAMA MINI JORNADA DE REMEIS CASOLANS ” Remeis casolans en les manifestacions dels CICLES FEMENÍ I MASCULÍ ”
MATÍ AULA DEL CASTELL DE ST. FERRAN
Matí de 9:30h a 14h. 9h a 9:30h. Recepció i lliurament de la documentació. 9:30h a 10h.- Presentació de la Mini jornada a càrrec d’Anna Ferrer (Dietista Diplomada, post-grau en Medecina Naturista), Lola Puig (mestra, terapeuta naturista i cuinera) i Xavier Uriarte (Metge Naturista). En aquest acte hi haurà la presència del Regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Figueres, Sr. Richard Elelman. I la Regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, la Sra. Montserrat Escutia. 10h. a 11:30h.- Ponències de 10 minuts. 1.- Remeis casolans i la Regulació Menstrual i Dismenorrea.- a càrrec de Xènia Ros (Professora de Tai Chi, i Chia kum per la dona, i Teràpies de Chia-tzu)de Figueres 2.- Remeis Casolans i Embaràs.- a càrrec de Montse Gispert (Metgessa, Diplomada en Fitoterapia, post-grau en homeopatia) de Girona 3.- Remeis Casolans i Alletament Matern.- a càrrec de Rosa López (Fitoterapeuta i Presidenta del Taller Natura), Cristina Vinyes (Ingenyiera-Tècnica Agrícola) i Dolors Roig (ATS, Teràpies Naturals) del Cau de les Marietes de Vilabertran. 4.- Remeis casolans després de l’avortament i en situacions de risc.- a càrrec de Carme Bosch (mestra artesana, creadora i divulgadora de etnobotànica aplicada) de Cassà de la Selva. 5.- Remeis casolans i Menopausa.- a càrrec de Montse Parada (Dra. En Farmàcia) de Figueres. 6.- Presentació del Recull de remeis i plantes utilitzades relacionades amb el cicle menstrual, a càrrec d’Albert Mallol (Etnobotànic). 11:30h a 12h.- Descans 12h a 13h.- Taula sobre Hemorràgies, Infeccions genitals masculina i femenina i Papil·loma humà, a càrrec de Santi Jávea (etnobotànic i Herbolari ) de Barcelona Montse Gispert (Metgessa, Diplomada en Fitoteràpia, post-grau en homeopatia) i Xavier Uriarte (Metge Naturista) de Girona. 13h a 14h.- Testimoni de les Remeieres i Remeiers de l’Alt Empordà.
14h a 15h.- DINAR ( el dinar serà lliure)
TARDA PASSEJADA BOTÀNICA I ELABORACIÓ DE REMEIS CASOLANS 15h a 16h.- Assemblea General al Castell de Sant Ferran. De 16:30h a 19:30h. Zones de passejades i guies: - Grup A. Sant Jordi Desvalls. Guies: Elena Padró (Biòloga), Maite Domènech (Enginyera Tècnica Agrícola), Muntsa Pagès (Pagesa i cuinera) del Grup d’Herbes de Marge de Sant Jordi Desvalls. - Grup B. Jardí Botànic Cau de les Marietes de Vilabertran. - Grup C. Castell de Sant Ferran de Figueres. Guia: Albert Mallol (Etnobotànic) - Grup D. Llers Alt Empordà. Guia: Carme Frigola. (Naturòpata i Acupuntora.)
Uns bons guants de goma per collir-les! Ortigues fresques i ben tendres (si són molt fetes aprofitarem només les fulles) Patata vermella Cebes Porros (si es vol) Oli Sal Pebre Crema de llet (si es vol)
Posarem a bullir les patates. A banda farem un sofregit de ceba i porro (més ceba que porro) amb la sal i el pebre. Quan les patates els hi falti pocs minuts li tirarem les ortigues perque bullin només uns 5 minuts. Treurem l’excés d’aigua i li abocarem el sofregit deixant que bulli un minutet més. Seguidament ho triturarem tot per fer una crema. Se li pot afegir, si es vol, un raig de crema de llet. Si no posem crema de llet podem posar en el fons del plat una mica de formatge Tronchón o bé quasevol altre que es fonqui i abocar-li el damunt la crema d’ortigues.
Flors fresques de saüc. Farina blanca Aigua Sal Oli d’oliva
Rentarem les flors i les aixugarem amb un paper absorvent de cuina. En un bol hi posem un parell de cullerades de farina i un pols de sal a les que anirem incorporant l’aigua a poc a poc i sense deixar de remenar fins a tenir una crema consistent però un xic líquida. Posarem una paella al foc amb força oli. Quan aquest estigui ben calent, sumergirem les flors una a una en la crema de farina i les posarem a fregir. Quan d’un cantó estiguin, tallarem les tiges de les flors i les girerem perque es coguin bé de l’altra cantó. Un cop fregides les posarem en un plat amb paper absorvent.
Quan us les mengeu notareu un fons molt refrescant. Bon profit!
Un any més el poble de Tuixent es prepara per celebrar una les seves festes més estimades en honor d’aquelles dones que van donar caràcter a aquelles terres.
Així com les formigues es passen tot el bon temps preparant-se per l’hivern següent, nosaltres hem de fer el mateix. Ara comença l’època que fer preparats de plantes que ens faran servei quan tornin els freds. Només hem d’observar el nostre voltant per saber què hem de fer.
Les candeles son els brots joves del pi. D'aquí sortiran les fulles noves i les flors masculines.
Si us fixeu amb els pins tots estan en fase de crescuda. Els han sortit tot de brots o també anomenats “candeles”, drets ataronjats, llargs i gruixuts com un dit. D’aquestes candeles en sortiran fulles noves i les flors masculines, i estan carregats de reïna aromàtica. Amb aquestes candeles es prepara un xarop que s’utilitza des d’antic com un bàlsam pels problemes respiratoris. A la banda del Cadí aquest xarop es prepara amb pinyes verdes, les quals aporten les mateixes propietats.
Candeles de pi.
XAROP DE PI.
Anirem a buscar les candeles de pi en espais nets i lluny de les carreteres. D’altra banda hem de ser conscients que no podem tallar totes les candeles d’un mateix pi, ja que és una part vital de l’arbre. Tallarem tres o quatre només de branques secundàries, mai de l’eix central. Si d’una branca n’hi creixen dues o tres, sempre n’hi deixarem la principal.
Es comença posant una base de sucre.
Un cop a casa tallarem les candeles a mida petita. En un pot de vidre començarem amb una base de sucre roig i a partir d’aquí anirem fent capes de candeles i sucre fins acabar amb una capa de sucre. Cada tres o quatre capes anirem pressionant amb la mà de morter perquè quedin ben compactes i amb poc aire.
Després, es van alternant capes de candeles tallades petites i sucre.
Un cop ple, el tancarem i el deixarem a sol i serena durant uns quaranta dies,però hi ha qui li deixa més temps. A cap de poques hores veurem com el sucre agafa tonalitats molt fosques, com mullades i és la reïna que surt de la candela que dissol el sucre esdevenint xarop.
A mida que anem omplint, anem premsant amb la mà de morter.
Passada una setmana, més o menys, veurem que el xarop ja comença a fer-se evident. Caldrà doncs, destapar el pot i pressionar més el sucre per treure millor l’aire. Comprovarem que el nivell del sucre haurà baixat considerablement, deixant-lo tot ja “mullat”. Quan el xarop estigui en el punt que gairebé tot el sucre està liquat, procedirem a filtrar-lo amb un colador fi i guardar-lo en un flascó de vidre fosc ben tancat. Com que el sucre és de per si un bon conservant, aquest xarop serà de llarga durada.
Vista de les capes de candeles i sucre.
Passades tres setmanes, el xarop ja es fa evident.
És adequat per alleugerir constipats o problemes de coll. Una manera de prendre'l és una cullerada dissolta en aigua tèbia o en una infusió.
Per aprendre a conèixer i identificar les plantes del nostre entorn, medicinals o no, hem d’emprar diferents recursos:
El primer és consultar bona bibliografia. Últimament s’han publicat molts i bons llibres de plantes medicinals, tant guies de camp com vademècums. En ells pots trobar des de catalogació de les plantes ordenades botànicament per espècies i famílies, amb descripcions físiques, situació geogràfica, components químics, etc.,... com ordenació de les mateixes des del punt de vista terapèutic.
A partir d’aquí, el segon recurs, al meu parer, i el més important, és el d’anar a cercar-les directament a la Natura, acompanyat d’una bona guia de camp o un bon expert, això si; A banda, es clar, que sortir a passejar pel camp és de les teràpies més profitoses que hi ha, relaxa, fas exercici i omples els pulmons d’aire net. Jo ho interpreto com un joc de pistes i d’investigació en el que cada vegada que n’identifiques una tens una satisfacció més gran que quan trobes un rovelló, que ja és dir.
I finalment, el tercer recurs, gairebé imprescindible i eina base pel naturalista i el botànic, és la confecció d’un herbari.
Un herbari és una recopilació de plantes prèviament assecades per poder-les conservar gairebé indefinidament de cara al seu estudi i catalogació.
Els primers herbaris es van crear durant les gran expedicions científiques. Recordem Linné, Darwin, entre els més coneguts. Un d’ells, el del botànic Linné, encara es conserva en el Museu de Ciències Naturals de Suècia guardat en una cambra especial.
Gràcies als herbaris portats d’aquestes campanyes científiques, els botànics d’Europa van poder estudiar espècies vegetals d’altres latituds i descobrir propietats desconegudes fins llavors, fet que contribuí en descobriments de noves substàncies en benefici de la medicina i altres disciplines.
EINES PER ELABORAR UN HERBARI
Nosaltres també podem fer un herbari que ens ajudarà a conèixer millor les plantes del nostre entorn. Per anar a cercar plantes per confeccionar un herbari necessitarem bàsicament dues coses:
Un cistell del tipus dels d’anar a buscar bolets. Els millors són els de base plana perquè les plantes es pugui dipositar estirades i en un cert ordre. A més el fet de ser tramat i obert ajuda a que les plantes estiguin ben ventilades. Unes tisores de podar per tallar les tiges, fulles o el que calgui. D’aquesta manera ens evitarem d’arrencar-les innecessariament i també per recollir la part estrictament necessària, sense malmetre la resta de la planta.
Com a complements podem portar bossetes petites de tanca hermètica per recollir llavors i papers absorbents de cuina, folis, llistins telefònics vells,...
LA RECOL·LECCIÓ
L’època més plaent per recol·lectar és entre la Primavera i l’Estiu. Descobrirem que allà on a l’hivern era erm ara hi ha vida. Escollirem un dia clar, que no hagi plogut, preferentment al matí quan el sol hagi evaporat la rosada de la matinada. No ens interessa que les plantes estiguin humides doncs no ajudaria que s’assequessin en condicions.
Hem de recol·lectar amb seny i criteri. No tallem la primera planta que trobem. Haurem de seguir unes poques regles:
Un cop hem localitzat una planta, consultarem la guia o a la persona experta que ens acompanyi. Un cop identificada procedirem a recol·lectar-la, que es farà en funció del tipus de planta. Si és una planta petita la podem agafar sencera; si, en canvi. és una mica més gran agafarem només parts com ara fulles, tiges amb flors i fulles, però no la planta sencera, respectant les arrels.
No vulguem agafar masses branques d’una mateixa planta ja que podríem perjudicar-la.
Hem de saber que hi ha plantes que estan protegides i/o en perill d’extinció, com ara les orquídies, la genciana i la dròsera. Si ens trobem en aquest cas el millor és no tocar-les. Una bona alternativa seria en aquest cas la fotografia.
Les tiges tallades han d’estar orientades igual en el cistell de cara a mantenir un ordre. Si el dia es torna calorós i les plantes collides se’ns panseixen massa aviat podem fer servir un recurs que ja feien servir els botànics del segle XVIII: agafarem molsa humida i la clavarem a la base de les tiges; així la humitat ens conservarà les herbes fresques fins a casa.
Quan collim flors molt delicades, com les roselles, convindrà posar-les de seguida ben planes entre papers absorbents dins d’una llibreta.
ASSECATGE
Un cop a casa procedirem a la segona fase d’herborització. És molt pràctic fer ús dels vells llistins telefònics per assecar-les. El seu paper absorbent i el seu pes són ideals.
Així doncs anirem posant les plantes ben posades entre papers absorbents o folis entre mig de les pàgines dels llistins, deixant unes quantes entre planta i planta. Un cop el llistí estigui ple, el lligarem amb un cordill i el deixarem tres o quatre dies en un lloc calent i airejat per tal que les plantes perdin l’excés d’aigua.
És interessant que en el paper que embolcalla cada planta hi posem una nota d’identificació de la mateixa per evitar dubtes posteriorment.
Passat aquest temps, comprovarem el seu estat. Si està correcte, passarem a la fase de premsa: traurem les plantes del llistín sense treure els fulls de dalt i baix i el passarem a un altre llistí sec. A continuació li instal·larem un pes que pot ser un llibre gruixut, una totxana o una premsa. No cal un pes excessiu, tan sols el suficient perquè la planta quedi el màxim de plana.
Finalment, quan la planta ja està ben seca, passarem a enganxar-les a una cartolina amb l’ajuda de petits punts de cola blanca o adhesiu en spray. Al peu de la planta convé anotar-hi una petita fitxa d’identificació.
FITXA TÈCNICA
La fitxa d’identificació és clau en un herbari: ens informa de quina planta és. · Nom vulgar o popular (català, castellà,...) · Nom científic. · Família · Lloc de procedència · Data de la recol·lecció · Altres dades
Un cop identificades es podran ordenar segons el criteri que vulguem: per famílies, ordre alfabètic,...
PRESENTACIÓ
Les làmines es poden guardar de diferents formes. N’hi ha que les plastifiquen, d’altres que hi posen un full de paper de seda entre làmina i làmina. Jo tinc preferència en guardar-les dins de fundes de plàstic tipus portafolis, que es poden treure i posar. Un format pràctic d’enquadernar-les és amb els típics carpetans amb caixa. Pel que fa a la portada, això va a càrrec de cadascú.
SISTEMES DE CONSERVACIÓ DE L’HERBARI
És molt corrent que, bo i estar ben assecades, les plantes acullin petits insectes, ous i altres microorganismes que hagin sobreviscut al procés. Això podria fer malmetre a la llarga la seva conservació. Un mètode preventiu pràctic és posar totes les làmines en una bossa de plàstic ben hermètica i deixar-les unes hores al congelador. També és convenient que, dins dels àlbums hi posem unes bossetes de roba de cotó amb timó o boles de naftalina. El conservarem en un lloc de la casa ben fresc i sec.
BIBLIOGRAFIA
Com he dit abans, hi ha molts llibres on podeu trobar manuals per fer herbaris. De tots ells voldria destacar un facsímil editat per - Librerías “PARIS VALENCIA” (Pelayo, 7 46007 Valencia) :
“Memoria sobre el modo de hacer las herborizaciones y los herbarios” por Don Miguel Colmeiro, Catedrático de Botànica en la Universidad de Sevilla. Madrid. 1847.
El refredat és una infecció vírica de l’aparell respiratori. És causat per l’atac d’un gran nombre de cepes de virus i variants de la grip que muten cada hivern. El nas és la primera muralla de defensa que tenim on queden atrapats i anul.lats la majoria dels agents patògens. El problema és quan hi ha sequedat de l’ambient amb les calefaccions i/o baixada de defenses de l’organisme, entre altres circumstàncies, que farà que els virus penetrin en l’organisme causant inflamació i altres símptomes coneguts. En el mercat hi ha gran quantitat de fàrmacs que tracten els símptomes del refredat. N’hi ha de molt efectius, no es pot negar, però presenten un aspecte negatiu a tenir en compte: els efectes secundaris. Només cal llegir els prospectes per conèixe'ls. D’altra banda, els residus tòxics que ens deixen en l’organisme poden arribar a debilitar a la llarga el nostre sistema immunològic.
Nosaltres podem enfortir el nostre organisme per ajudar-lo en casos d’infeccions víriques. Hauríem de començar per la dieta. Som el que mengem. Si ingerim aliments refinats (sucre blanc, farines no integrals), greixos saturats (bolleria industrial) i altres aliments modificats obligarem al nostre organisme a fer un esforç extra a l’hora d’eliminar toxines cosa que debilitarà el nostre sistema immunològic. Respirar aire pur, menjar aliments naturals, no modificats, farines integrals, aliments biològics, pocs greixos, fruita, verdura, molta aigua,.. tot això i una visió de la vida positiva ens ajudarà a que el nostre organisme mantingui unes bones defenses en front d’atacs exteriors.
En fitoteràpia existeixen un gran nombre de plantes que ens poden ajudar abans i durant un refredat. Moltes d’elles formen part d’innombrables remeis casolans, els quals podríem dir que són remeis “de tota la vida” cosa que demostraria que si després de tant de temps encara es fan servir voldria dir que són efectius. I el més important: no tenen efectes secundaris. Aquí en teniu uns quants:
VITAMINA C. Menjar taronges, llimones, mandarines, kiwis, pebrot, gavarrera,.. ALLS, MEL i FARIGOLA. Antibiòtics naturals. GINGEBRE. Pels calfreds, la febre i els mals de cap i dolors musculars. REGALÈSSIA. Per la tos. És antiinflamatòria. FLOR DE SAÜC. Descongestiona i estimula la transpiració. CAPUTXINA. El remei tradicional dels indígenes peruans per a la tos. HISOP. Depuratiu, antisèptic. TIL.A. Calmant, per a la febre. EUCALIPTUS. Per a la congestió nasal
500 gr. Grana de lli 50 gr. Flor d’espígol Roba de cotó Les quantitats són aproximades.
Amb roba de cotó farem una coixinera que faci uns dos pams de llarg per un d’ample, més o menys. L’omplirem amb la grana de lli i l’espígol i el tancarem amb un repunt de la màquina de cosir o amb un velcro, si som més virtuosos amb la costura. Li podem fer una funda de roba de cotó estampada ben bonica, si volem.
Aquest coixí l’hem de fer servir de la següent manera: El posem en el microones 1 o 2 minuts. Ens el posarem allà on notem dolor: cervicals, genolls, ronyonada. Notareu de seguida un descans molt agradable.
La grana de lli conté molts àcids grasos. Aquests, l’escalfor la mantenen molt de temps, pel que va molt bé per alleugerir dolors musculars i d’articulacions. També van molt bé els pinyols de cirera; d’altra banda són ideals per a fer massatges.
L'espígol ens proporciona un aroma especial, relaxant, calmant i antisèptic.
Com cada any arriba la festa del consumisme disfressada de festa religiosa, casolana, curulla de tradicions i germanor. I què més!! Si que potser hi ha cases que encara es celebra el Nadal com abans, no dic pas que no, però el bombardeig al que estem sotmesos des de fora fa que cada vegada es faci menys. D’entrada, el menjar. Però què passa? És que ens hem begut l’enteniment? Per què hem de menjar com si s’acabés el món, el regim a fer punyetes, comprar la llagosta amb hipoteca,... és igual, el colesterol, la pressió, el sucre fan un kit-kat, passat Reis ja anirem a urgències a que ens ho posin a lloc. I els regals? Com es nota que la gent ha cobrat la paga extra, i si no, la visa fa el fet, i comprem, comprem, comprem, com més andròmines millor. Si us plau, que el món NO s’acaba. I la tele, que només fan que posar aquestes pel.lícules americanes d’esperit nadalenc tant ensucrat com irreal. I ens les mirem pensant en el fons que, ojalà en Santa i en Rudolf fossin de debó. El problema està en que encara que no volguem estem dins del sistema, i vulguis o no t’enganxes a l’engranatge. Per poc que vulguis, aprofites per comprar allò que durant tot l’any no ha pugut comprar-te i creus que ja se’t fa imprescindible de tenir (ho sigui o no); o compres tota una caixa de gambes de les bones a un preu que, fora d’aquesta època n’hauries comprat tres. I ens quedem contents i satisfets, i ens consolem pensant que “un dia és un dia”, “que també ens ho mereixem”. El concepte originari del Nadal s’ha tornat simbòlic. Només queda el pessebre i la misa del gall, res mes. Quan s’ès petit, l’esperes amb delit i il.lusió per una raó molt simple i material: els REGALS. Ja de petits som uns materialistes. La diferència de quan som petits a quan som grans està que de petits no sabem que rebrerem mentre que quan som grans tot depèn del pressupost que tinguem. El pitjor de tot són els dinars familiars. No dic pas que no m’agradin els dinars amb família però sembla com una obligació el retrobament familiar. I és aquí on es posa a prova lo millor i lo pitjor de nosaltres. Per què s’han de dissipar durant uns dies els problemes que tot l’any punxen?. Com anyoro els meus primers Nadals, sense problemes, traumes ni neguits, bé neguits si, un, què em cagarà el tió? Per què tot canvia? Fer-nos grans és dur. Som com un home del sac en el que hi carreguem de tot: el que hem fet i els que ens han fet, com ens hem tornat i el que hem donat, les il.lusions i els desenganys, els encerts i les equivocacions,... i amb aquest sac hem de saber poder caminar, i costa. Bon Nadal.
Vet aquí que una vegada hi havia un rei trist. Sempre estava cansat, avorrit, desganat i fastiguejat. Els servents s’esmerçaven per cuinar-li els millors plats però no li venia de gust res. Les nits se les passava en blanc, donant mil voltes en el seu llit de plomes i llençols de fil amb brodats d’or i seda. Els llevava amb ulleres i la llengua més eixuta que el paper d’estrassa. Els metges no sabien què fer: sagnies, beuratges, res sanava el rei. Poc a poc, anava perdent el interés pel reialme, el seu poble i per ell mateix. Anava deixat, brut, mal afaitat i malhumorat. Fins que un dia, el rei fart d’aquell estat en que es trobava, prengué una determinació. Feu una proclama demanant que si algú sabia quin era el remei per a la seva malaltia el recompensaria amb el que ell desitgés. Al cap de poc, una llarga fila de metges, sanadors, fetillers i altres personatges s’aplegaren a les portes de palau. Però ningú es posava d’acord i les solucions no complagueren ni al rei ni a ningú. Però va passar que una tarda, tornant el majordom cap a palau, es trobà a un pastor sota d’un arbre tocant la flauta i amb cara de felicitat. S’aturà i li digué: -Noi, sortós tu que ets feliç, no tindràs pas tu el remei per a la tristor del rei. -Oi tant que sí, però jo no soc pas metge, excel.lència. -Tant és. Ni els metges amb tota la seva ciència li han trobat cura. Et vull immediatament a palau. El majordom presentà el pastor al rei. El pastor es va mirar el rei i li digué: -Majestat, el remei al vostre mal és una petita herbeta que creix a dalt la muntanya. -Porta-me-la ara mateix, t’ho ordeno! -Però senyor, aquesta planta només obra poders a la persona que la va a buscar i arrenca. Si voleu, jo us puc acompanyar allà on creix. El rei, sorprès de la resposta, s’ho va pensar un moment i va contestar: -Està bé, demà l’anirem a buscar. -Convindrà que matinem perquè si no no faria el mateix efecte. L’endemà, ben aviat, el pastor quan va anar a buscar el rei se’l trobà pujat a la carruatge reial. -No, no, senyor rei, no podem anar amb carruatge. Perquè la planta faci el seu efecte se l’ha d’anar a buscar a peu. I així va ser. Un xic mal humorat, el rei accedir de mala gana al canvi de plans que li suggerí el pastor. Poc a poc, rei i pastor emprengueren el camí cap a la muntanya. Mentre feien ruta, el pastor li anava explicant rondalles i cançons de tota mena i el rei, sense adornar-se’n, li va anar canviant el mal humor. Poc a poc s’anaren enfilant per trencalls i corriols, veient vaques, ocells i arbres verds i papallones. Quan arribarem a un petit turonet, d’on es veia una vista sensacional, s’aturaren a descansar. El pastor va treure del sarró un tros de pa amb formatge, botifarra i una bota de vi. Al rei li va semblar que feia segles que no havia menjat tant a gust. Un cop tip, li vingué de gust una becaina sota d’un pi. Passada una estoneta, el pastor el despertà i li digué que havia trobat l’herba. Era una planteta petita, amb una flaire que enamorava. El pastor li digué: -Arrenqueu un branquilló i us el poseu a la boca. Amb la branqueta a la boca, tots dos tornaren cap a palau. El rei tornà esgotat però feliç. Va sopar com feia temps que no feia, i a la nit va dormir d’una tirada. L’endemà cridà al pastor: -Aquesta planta és miraculosa! -No majestat, la planta no ha fet res, heu estat vos mateix. Sortir de palau, caminar, gaudir del bosc, l’aire i la natura us ha ajudar a curar-vos.
-I doncs, què voleu com a recompensa?
-Jo, que em deixeu seguir fent la vida que faig!
Moltes de les malalties que tenim és fruit del sedentarisme i el poc contacte amb la natura. Només que caminar pel bosc, per la platja, o pels parcs farà que ens trobem molt millor i veiem les coses més positives.
Nom científic: “Eucalyptus globulus Labillardière”
Família: mirtàcies
Originari de Tasmània, l’eucaliptus va ser introduït per primera vegada a Europa a finals del segle XVIII amb una funció molt concreta: aprofitant que és un arbre que necessita gran quantitat d’aigua, gairebé 100 litres diaris, és va plantar en zones pantanoses per drenar-les i buidar-les, solucionant així el greu problema del paludisme. D’altra banda, el seu ràpid creixement i les grans dimensions que aconsegueix, pot arribar fins al centenar de metres, és una font preuada de cel.lulosa per a la industria paperera.
Des de la vessant mèdica també se li van trobar grans virtuts. De l’eucaliptus se n’extreu, entre altres substàncies, l’eucaliptol, essència actualment imprescindible en moltes fòrmules magistrals; no hi pastilles, xarops, caramels contra problemes respiratoris que no continguin aquesta essència miraculosa.
Però tota cara té la seva creu. Us heu passejat mai per un bosc d’eucaliptus? Sincerament, és més aviat intrigant. És un bosc on no hi ha ombra. Insòlit, oi?
No hi ha res més allunyat als boscos que coneixem, on l’ombra de les copes dels arbres aixopluga ocells, arbusts i xiuxiueixos. En un bosc d’eucaliptus no hi ha res. I és queés un ésser estrany, bo i dolent, beneficiós i devastador.
Les plantacions intensives d’eucaliptus estan provocant un assecament del terreny molt preocupant. Zones de Galícia, on el sòl era humit i fèrtil, s’estan desertitzant de forma alarmant. Són arbres que no permeten que creixi res a sota seu, i on la terra queda eixuta i morta.
Bo i així, des que va arribar a les nostres contrades l’hem tingut ben a prop. Molts jardins i parcs de les nostres ciutats tenen grans exemplars d’eucaliptus que perfumen el passeig dels vianants.
I és que aquesta dualitat de les coses, el dilema de valorar si és bo o dolent el tindrem sempre. Què hem de fer amb l’eucaliptus?
Es bo perquè priva que proliferin mosquits transmissors de malalties però dolent perquè resseca el terreny i malmet la flora autòctona.
És bo perquè ens dóna uns principis actius que combaten problemes respiratoris però dolent perquè és contraproduent en asmàtics.
Com deia el savi “la clau està en la dosi” , i en aquest cas és el mateix.
En el cas del conreu extensiu de l’eucaliptus per l’obtenció de paper és complicat perquè hi ha pel mig els interessos de la industria. Però, poc a poc, si el reciclatge del paper i cartró es generalitza i s’imposa, no caldràestendre les hectàries de conreu.
D’altra banda, en medicina, si es divulgés millor els pros i els contres dels efectes de l’eucaliptol, potser no hi hauria tantes recaigudes en asmàtics.
Era l’any 1981 tot llegint el diari vaig trobar una petita joia. Un article amb il.lustracions a tot color feia el comentari d’un llibre acabat de publicar. Es tractavad’una reproducció en facsímil del diari d’una naturalista anglesa de principis del segle passat: La joia de viure la Natura.
A Edith Holden (1871-1920), de ben petita la vena artista ja li removia l’esperit, potser perquè el seu pare era fabricant de pintures, qui sap. El cas és que va estudiar Belles Arts i es dedicà al món de la il.lustració. Fou durant la seva joventut quan vivia al poble de Olton, a Warwickshire que va pintar tota la sèrie d’aqüarel.les plasmant així el seu amor cap a la Natura.
El diari recull, com un anuari, dia a dia, totes les seves observacions del cicle natural, el despertar de la primavera, el color de les flors, el tarannà dels animals ila dansa dels elements.
Ella el va escriure cap allà l’any 1906 però no fou fins el 1975 que va ser descobert. Quatre anys més tard sortia publicat en diversos idiomes, venent-se cap a dos milions d’exemplars a tot el món.
“...Juny 23.
He travessat amb bicicleta Widney. Els liris grocs ja han florit als aiguamolls, i a la vora del riu, he trobat el miosotis de floretes blaves. Mentre m’ajupia per a collir-ne unes quantes, vet ací que un formós espiadimonis passa volant arran d’aigua, es para un moment damunt d’un joncar i desapareix tot seguit com si no-res. Per primer cop enguany, he vist la florida de les següents plantes: el veçot, el guixot de prat, els créixens, el veçot tetrasperm, el card d’ase, i, pels camins, les ortigues, i les forquilletes.”...
Acompanyant el dietari, inclou tot un recull de deliciosa poesia anglesa de totes les èpoques, refranys populars, orígens dels noms dels mesos de l’any i festivitats assenyalades. No cal dir que és una delícia llegir-lo, però ho és més encara veure les imatges. Aqüarel.les fetes amb tota la sensibilitat i amb el fruit de l’observació diària i pacient.
Quin és l’èxit d’aquest llibre? Qui ho sap: el plaer visual, l’aire intimista, femení, la callada observació, la tendresa cap a les coses petites,...
Si teniu ocasió, busqueu-lo, llegiu-lo, gaudir-lo,... ja m’ho direu.
Títol original: The country diary of an edwardian lady.
Edició en català: LA JOIA DE VIURE LA NATURA. El diari d’Edith Holden.
Nom popular cat.: vesc, herba de vesc, visquera, visquercí. Nom popular cast.: muérdago, visco, liga, tiña, liria. Nom científic: Viscum album L.
Família: lorantàcies
D’aquí a poc arribarà Nadal, i amb ell la Fira de Santa Llúcia. Aquesta fira no deixa de ser un jardí botànic del bosc: branques d’avet, , molsa, boix grèvol, galzeran,... i vesc.
El vesc, una planta estranya que no deixarà mai de sorprendre'ns.
El lligam que té amb el Nadal ve de lluny. Com altres tradicions foranies que hem anat incorporant a les nostres tradicions se li suposa uns orígens anteriors a la romanització.
Els druides celtes veneraven el vesc com a planta sagrada. A principis d’any triaven el moment d’anar-lo a collir amb una falç d’or a partir de les interpretacions de visions considerades premonitòries. La manca d’aquestes visions era tinguda com un senyal de mal averany per a la resta de l’any. L’herència d’aquest ritual ha derivat a aquest ramet que ens regalem per Nadal per desitjar-nos sort per Any Nou.
Conta una llegenda nòrdica que Odin tenia un fill molt estimat, Baldur. Aquest afecte era una ofensa als ulls del déu Loki, el qual l’odiava a mort. Advertit en somnis d’aquest perill, Baldur demanà consell a Frigga, la seva mare. Ella viatjà per tot l’univers demanant a tot ésser terrenal i diví que no fessin cap mal al seu fill. Tothom obeí i Baldur es convertí en un déu invencible. Loki, però, no estava disposat a deixar de banda la seva venjança. Disfressat de vella anà a visità a Frigga. Ella, confiada li revel.la que havia oblidar d’anar a visitar al vesc, però com que era una planta menuda i fràgil no l’inspirava cap mena de perill. Astut, Loki buscà el vesc i se’n fabricar unes fletxes amb les seves branques.
Durant l’Assemblea dels déus s’organitzaren competicions de valentia. Loki insistí a ajudar al germà cec de Baldur a tirar amb l’arc, canviant-li les fletxes per les fetes de vesc. Al disparar va fer desviar el tir encertant mortalment a Baldur. Paral.litzant per l’horror de la mort del déu, Frigga condemnà al vesc a abandonar la terra, reialme del pèrfid Loki. Des de llavors, el vesc creix en els arbres.
L’encant de les llegendes és que la majoria es fonamenten en fets reals però amb un toc poètic impagable.
El vesc és una planta paràsita que clava les seves arrels en les branques d’arbres hoste, com ara el pi o el roure, entre d’altres. El seu sistema de disseminar les seves llavors és ben curiós. Els ocells mengen els seus fruits però rebutjen les granes pel seu mal gust; aquestes, gràcies a la textura gomosa de la seva superfície queden enganxades entre les branques a posta degut a que, al contrari de la resta de llavors, les del vesc necessiten la llum solar per germinar.
Des del punt de vista fitoterapèutic, el vesc ha estat emprat des de temps immemorials. Està considerat un potent hipotensor i vasodilatador pel que s’aconsellava en casos d’arteriosclerosi i hipertensió arterial. També s’havia donat en episodis d’epilèpsia i histèria. Les trementinaires el venien molt per evitar els “atacs de feridura”.
Més cap aquí, amb els estudis en laboratoris que s’han fet dels seus principis actius, s’ha vist que, bo i sent certs aquestes propietats, cal destacar que és una planta certament perillosa ja que pot provocar aturades cardiàques i reduccions dràstiques de la tensió arterial. Així mateix, els fruits, aquestes boletes blanques, són sumement tòxiques, fins i tot mortals.
Tot això ha comportat que des de fa uns anys, i com a mesura de prevenció, per llei s’ha prohibit la venda de vesc com a planta medicinal en herboristeries. De tota manera, els seus principis actius s’utilitzen a nivell farmacològic amb força èxit.
Hem de ser molt consients que amb aquest tipus de plantes la frontera entre terapèutic i tòxic és molt fina i no ens podem arriscar i menys amb la salut.
Per la meva part, cada Nadal espero el ramet de vesc que em regala l’Enric i el tinc penjat a la porta de casa. Són tradicions que donen caliu.
El passat dia 25 de setembre em van convidar a una xerrada a Mataró Ràdio sobre herbes remeieres en el programa EL RACÓ de Mataró Ràdio. Es tracta d’un programa que toca temes diversos d’història local i del Maresme i està conduït pels membres del Grup d’Història del Casal. La veritat és que, a banda dels nervis previs a l’entrevista, va ser un plaer participar-hi.
S'ha acabat l'estiu!!!! De mica en mica, i sense fer soroll, les herbetes es van pansint ja granades. I de cop, te'n dones compte que tot ha canviat: la llum, les olors, els crits dels ocells,... tot és nou, diferent, però conegut, encara que un xic oblidat. I torna a refrescar. Ah! fins i tot dóna cert plaer tornar-te a abrigar al vespre. Avui, fins i tot hem encès la llar de foc. Diuen que l'arribada de la tardor deprimeix. No ho sé, segons per a qui. Per a mi no. Potser perquè prefereixo anar canviant, una nova estació m'anima; penso: aviat hi hauran bolets,.... castanyes, amb lo que a mi m'agraden,... el fred, ai, quina mandra al matí,... Però crec que tot plegat és bo. ja sé que amb tot això, te'n adones que el temps passa, però... i què! no tinc ganes de deprimir-me. Ja sé que les circumstàncies actuals no són les millors, ni el que hauria desitjat, que la tardor és el final d'una època més "banal", vacances i relax; la tardor et fa aterrar a la dura realitat, al dia dia, a la feina, als deutes, les presses, les obligacions. No et deixa superar el jet lag. Però la tardor no en té la culpa, i ho hem d'entendre. Per això sóc del parer que hem de valorar aquest canvi i viure'l amb il.lusió. Vestir sempre igual és avorrit, com a mínim, per a mi. I no us preocupeu, quan ens hi hagim acostumat.... vindrà l'hivern! que no ens passi res...
Una bona i ben senzilla solució per reciclar l’oli de la cuina que hem servir per la fregidora és convertir-lo en sabó. Aquest sabó és ideal per rentar roba, els plants, rentar-se les mans,...
A més, penseu que amb 1 litre d’oli ens poden sortir unes 12 pastilles de sabó ben maques.
Tot l’any tindrem sabó, i del bo!
Per fer un bon sabó a casa necessitarem:
2 litres d’oli.
2 litres d’aigua.
Mig quilo de sosa càustica.
Estris:
1 olla gran esmaltada o una galleda de plàstica. MAI d’alumini.
Un parell de guants de goma
1 pal per remenar, que sigui llarg.
Fiambreres de plàstic per enmotllar el sabó. Pot ser o una de gran o envasos petits. Van bé els envasos de les “natilles”, que són amples i baixets.
És millor fer-ho en un lloc ventilat o a l’exterior.
Començarem posant l’aigua en la galleda.
Al damunt hi abocarem la sosa a poc a poc remenant continuament fins que notem que els cristalls de sosa s’hagin disolt completament. L’aigua s’escalfarà considerablement.
A continuació anirem abocant l’oli tot fent un rajolí, com si fessim all-i-oli. Un cop tot l’oli ja estiqui en la barreja, continuarem remenant sense parar durant uns 45 minuts. Amb aquest temps la barreja s’haurà anat emulsionant i espessint, canviant lleugerament de color.
És en aquest moment quan podem afegir-hi olis essencials, herbes aromàtiques, color, additius naturals, ....
Anirem abocant l’emulsió als envasos. Els deixarem reposar en un lloc fresc i ventil.lat d’un 5 dies a una setmana aprox. Passat aquest temps veurem que es poden desenmotllar fàcilment.
Embolicarem cada pastilla amb paper sulfuritzat i les guardarem en caixes de sabates, on al exterior hi anotarem la data de fabricació. Convé deixar-les reposar uns quans mesos per aconseguir que s’estabilitzi el Ph.
D’aquesta manera obtindrem un sabó de gran qualitat pel dia a dia de casa, i a més li haurem donat sortida a aquest oli de la cuina que no sabem mai a on tirar.
"Dones en el bany", de Durero
